Fa poc he canviat de feina i els companys em van regalar el
Juego de Tronos com a comiat. El problema és que ja el tenia i el vaig anar a canviar a
Jugar x jugar. Allà vaig buscar un joc que funcionés amb dos jugadors o més, que fos de regles simples i apte per a jugadores (ni militar ni agressiu)... difícil, oi?
Doncs bé, la gent de
Jugar x jugar em van trobar un joc ideal:
Power Grid.
Power Grid és un joc creat el 2004 en que cada jugador du una companyia d'electricitat. És un joc alemany, tant en l'origen com en l'estil. De fet és una millora d'un joc de 2001 anomenat
Funkenschlag (d'origen clarament alemany...). ;-)
Els components del joc són un mapa (Alemanya o EUA, amb extensions pel Benelux, Europa Central, Itàlia i França), diners de joc, cartes per representar les centrals elèctriques i peces de fusta per representar les instal·lacions de cada companyia i els subministres. Les centrals poden ser de diferents tipus, amb diferents necessitats:
- tèrmica de carbó - necessita carbó
- tèrmica de petroli - necessita petroli
- tèrmica de cicle combinat - necessita carbó i/o petroli
- tèrmica de residus - necessita residus
- nuclear de fisió - necessita urani
- ecològica - no necessita subministres
- nuclear de fusió - no necessita subministres
Cada carta de central indica el cost mínim de la central, els subministres que necesssita i les ciutats que proveeix. Així, podem tenir una tèrmica de cost 4 que necessiti dos de carbó per proveir una ciutat o una nuclear de cost 28 que necessiti un d'urani per proveir quatre ciutats.
A la imatge de la dreta (
de BoardGameGeek) podeu veure el llistat de centrals.
La mecànica del joc és simple: es fixa un ordre de jugadors segons la quantitat de ciutats on es subministri electricitat (hi ha algunes regles especials pel primer torn). Existeix un mercat de plantes elèctriques i un mercat de subministres. Llavors, de les plantes elèctriques disponibles cada jugador pot triar-ne una per subhastar. Qui ofereixi més diners se la queda. Cada jugador només pot obtenir una central per torn. Hi ha un màxim de tres centrals per jugador (quatre quan només hi ha dos jugadors) i al comprar una central nova cal descartar una central vella si es supera el límit.
Un cop tenim les centrals cal comprar els seus subministres. Les peces de fusta que els representen es posen en una línia que n'indica el preu. Es van comprant de barates a cares i al final de cada torn es reomple una part de la línia. Si tothom compra els mateixos subminsitres, per exemple carbó, que comença barat, al final el carbó surt més car que el petroli perquè no es pot reomplir prou ràpid. Les centrals poden acumular més subministres dels necessaris si volem prendre recursos barats als altres jugadors.
Finalment podem instal·lar-nos en ciutats. Cal pagar el cost d'entrar a la ciutat i la connexió a la nostra xarxa. Primer només pot haver-hi un operador per ciutat, però quan el joc avança es permet la competència dins les ciutats.
L'última fase del joc consisteix en gastar els subministres per fer funcionar les centrals i proveir les ciutats amb electricitat. En funció de la quantitat de ciutats proveïdes, cobrem més o menys diners, que ens serviran per fer les compres del següent torn. També hi ha un mecanisme molt simple i enginyós d'eliminar centrals a la venda que ja estan desfasades i per posposar del mercat centrals massa avançades. Això compensa l'aleatorietat amb que les centrals entren al mercat.
El joc és molt equilibrat entre jugadors. Té aquest estil igualador alemany que fa molt difícil que algú es quedi enrere i tothom arriba fins al final amb possibilitats. Crec que, al menys amb dos jugadors, el sistema afavoreix un joc agressiu en les compres, ja que els beneficis del final del torn compensen gastar tots els diners en compres. No veig que estalviar sigui gaire útil ja que els beneficis tenen un retorn logarítmic i situar-se primer aviat vol dir tenir més opcions que no pas al final del joc.
Finalment, crec que l'atenció del joc se centra més en els mercats de centrals i subministres que no pas en el mapa. La qüestió és minimitzar la inversió en centrals segons els costos energètics del moment i maximitzar els beneficis. Al mapa, és tan simple com començar en zones de connexió barata i poc a poc caldrà desplaçar-se a zones més cares, però no crec que els jugadors hi obtinguin avantatges posicionals.
En resum, un joc molt entretingut i fàcil de jugar, sense que calgui entendre res en anglès (tot és icònic) i que compleix perfectament la seva condició d'eurogame, en la línia del Carcassone, el Catan, etc.
Apunts relacionats:
Quan et dones d'alta a OGame has de triar un Univers. Llavors t'assignen un planeta a l'atzar entre els no ocupats i ja pots començar. Primer cal crear mines de metall i cristall, usades per construir altres edificis i després es fan mines de deuteri, usat en la investigació i com a combustible. Els jugadors novells tenen una protecció de newbie per evitar ser atacats pels jugadors més veterans. També, si un jugador no pot connectar-se durant un temps, pot activar el mode vacances.
Tota la interfície del joc és de text programada en PHP. Les imatges només són decoratives. Totes les ordres tenen un cost en recursos i en temps i sovint han de passar unes quantes hores per aconseguir construir un edifici o que una flota arribi a un planeta en concret.
El diari espanyol El País ha publicat una interessant entrevista pòstuma [castellà] amb Philipp von Boeselager, l'últim supervivent de l'Operació Valquíria, l'intent d'assassinar Hitler fet per part de l'Estat Major de l'exèrcit alemany.
De Joc de trons, història creada per G. R. R. Martin, s'ha arribat a dir que és "la novel.la riu mes espectacular, mai escrita" i «El retorn triomfal de Martin a la fantasia de més alta qualitat, amb personatges desenvolupats amb destresa, prosa hàbil i pura obstinació.»
Això ha estat possible gracies a Be Friki qui, segons diuen ells mateixos, moguts per la demanda, han creat aquestes samarretes.
Els afeccionats a "Jocs de Trons" de la península ibèrica estaran d'hora bona al rebre la visita del seu il·lustre creador del que s'ha arribat a dir: «De tots els cultivadors de la fantasia èpica, Martin és, de molt, el millor.» segons la revista Time Magazine.
La questió és: trobarà un forat a l'agenda dins de la seva apretada gira europea per visitar terres catalanes i assedegar els seguidors catalans amb les seves signatures?
Entrades
