Al bloc de Juguem els Divendres teniu una bona transcripció de la jornada. Ara us explicaré la meva impressió dels dos jocs.
Struggle of Empires
Aquest joc de Martin Wallace simula l'expansió europa pel món durant dels segles XVII i XVIII. Cada jugador, fins a set, du una de les potències de l'època: Espanya, França, Anglaterra, Holanda, Àustria, Prússia i Rússia. L'objectiu del joc és acabar la partida amb el màxim de punts de victòria.
La partida es desenvolupa en tres torns que simulen tres guerres de l'època (les primeres guerres "mundials"). Cada guerra es soluciona en cinc fases i a cada fase cada jugador pot fer dues accions. Les accions són comprar unitats, moure unitats, comprar avenços o atacar. Per aconseguir unitats cal "gastar" població del país i per atacar cal gastar diners. Els avenços poden ser gratis o costar població o diners.
Al final de cada torn es recupera població, es cobren diners i es paga pel manteniment de les tropes. Sempre que no es tinguin diners se'n recapten de la població però això crea ressentiment (descontentament popular). Si un jugador arriba a vint punts de ressentiment al final de la partida, passa a tenir 0 punts de victòria.
Abans de cada torn es fa una subhasta molt entretinguda en que es divideix el món en dues aliances. Cada país queda dins una de les dues aliances i pot atacar països de les altres aliances però mai de la seva. Això condiciona molt les opcions del jocs i fa que la subhasta tingui interès segons la situació actual del mapa i que diversos jugadors tinguin interès a muntar aliances diferents.Un cop dins el torn, les fases passen prou ràpidament. Hi ha molta interacció entre els jugadors ja que tota l'estona passen coses a tot arreu. Tot i ser set jugadors, un cop entès el reglament, el joc va demostrar tenir molt de ritme.
Els combats són simples, amb un combat naval previ i després el terrestre. La particularitat és que als punts de tropa se li suma la diferència entre dos daus, així 6-6 és 0 i 1-5 és 4. Treure un 7 a la suma dels dos daus provoca sempre una baixa al jugador (estil Catan amb els lladres).
El moviment de les unitats és molt simple, només cal tenir influència o flotes a les zones on es vol anar. Si es creuen oceans cal tirar un dau per veure si passa res (a la nostra partida l'espanyol va perdre força galeons pels mars indòmits).
El joc comença amb un desplegament inicial aleatori dels països pel món, que condiciona sovint l'estratègia a seguir. Dur un país o un altre no té cap tipus de relació històrica amb la realitat ni dóna cap avantatge estratègic. De fet crec que al mapa d'Europa se li podria retallar un bon tros d'Espanya, França i Anglaterra, que no s'usen per res i ocupen espai. En canvi el Bàltic, Alemanya o Itàlia de seguida queden saturats.
Finalment, els punts s'aconsegueixen per la influència escampada pel món. Cada regió del món té un valor de punts per al jugador amb més punts d'influència i per al segon (en alguns llocs, també per al tercer). Si hi ha empat d'influència, tothom cobra el mateix. Això crea interessants situacions on pot no interessar atacar el líder o on val més passar desaparcebut i cobrar una mica de tot arreu però no liderar enlloc (l'estratègia seguida pel rus).
El joc em va agradar molt. No és pas un wargame però és un joc intel·ligent i amè, que crec que funciona molt bé amb sis o set jugadors. No crec que sigui igual de divertit amb tres o quatre jugadors.
Vaig guanyar la partida duent Holanda (detalls), a poca distància d'Àustria i Espanya. Tot i que Àustria i Rússia van fer força més punts, van acumular molts punts de descontentament popular que els van passar facturar (els dos jugadors amb més descontentament popular perden punts de victòria). Crec que la clau de la meva estratègia va ser dominar un territori sense contestació (Alemanya) i des d'allà provar de dominar un parell de regions. Després de ser expulsat del Bàltic i les Amèriques vaig muntar un atac massiu a la Índia i d'allà vaig anar a l'Àfrica. Jugant amb les aliances i els problemes més seriosos dels altrse jugadors vaig poder establir prou influència per dominar-ho. Finalment, un desembarcament a l'Amèrica del Nord propiciat per una guerra entre Àustria i Anglaterra em va donar la influència necessària per situar-me davant.
És a dir, que cal seguir una estratègia base els detalls de la qual caldrà adaptar a la situació del taulell. Com en els bons jocs!
Perikles
Aquest joc simula la Guerra del Peloponès (432-404 AC). Després de vèncer els perses, Atenes i Esparta es van enfrontar en una guerra fratricida que va ensorrar l'Hellas i va destruir la democràcia atenenca. La victòra espartana va ser pírrica (avís de joc de paraules!) ja que acabada la guerra Macedònia va envair la devastada Grècia i va inaugurar una nova època de l'antigor: la d'Alexandre.
En el joc de Martin Wallace es juguen tres torns de dues fases. En la primera fase, política, cada jugador intenta controlar el màxim de ciutats-estat gregues. En la segona fase, militar, cada jugador aporta tropes a les batalles agafades aleatòriament per al torn.
L'objectiu del joc és acabar els tres torns amb el màxim de punts de victòria, que s'aconsegueixen guanyant batalles, tenint influència política sobre el tauler i havent governat ciutats no devastades.
D'entrada s'agafen les batalles i es posen sobre el tauler. Així es veu on aniran els punt de victòria per batalla del torn. Llavors cada jugador va posant influència política sobre les ciutats del mapa (Tebes, Atenes, Megara, Corint, Argos i Esparta). A cada ciutat hi pot haver dos candidats a governar-la. Al final de la fase, el candidat amb més influència és escollit governador de la ciutat i el jugador a qui pertany obté els exèrcit d'aquella ciutat.
Aquesta fase és interessant perquè es poden promocionar candidats propis, perjudicar candidats d'altri o promocionar candidats d'altri, sovint per perjudicar un tercer o per assegurar la pròpia elecció (al promocionar un candidat patètic). Això li dóna força vida.
Un cop tothom té els exèrcits de les ciutats que governa, es posen les tropes sobre les batalles. Si un jugador no té cap ciutat, s'endú les tropes perses que volten per la zona. Normalment un jugador voldrà defensar les batalles fetes sobre una ciutat que controla, però com que sovint diverses ciutats passen el torn sense atacs poden usar les tropes per atacar altres ciutats. Així es concentren les tropes.
El combat en sí no té gaire gràcia: es van tirant daus fins que algú treu el número demanat. De fet vaig trobar la fase de combat aborrida i sense interès. Més valdria que un ordinador digués directament el resultat perquè el jugador poca influència hi té. Quan una ciutat perd una batalla, és devastada i perd valor, això fa que al final de la partida doni menys punts de victòria als jugadors que l'hagin governada.
Vaig guanyar la partida sense haver governat en cap moment ni Atenes ni Esparta. Però ja va estar bé ja que, per exemple, Esparta va perdre quatre batalles i per tant va reduir els seus punts de victòria a zero (no servia de res haver-la governat, excepte per les possibles batalles guanyades amb els seus soldats). En tota la partida, de fet, només vaig guanyar quatre batalles. Però vaig governar quatre cops ciutats que no van ser devastades en cap moment (Megara i Argos) i això, sumat a la influència política sobre el mapa, em va donar la victòria.
Queda pendent provar el Brass.
Les fotos les he manllevat vilment de Juguem els Divendres i són fetes pel Guillem i per la Núria.
Apunts relacionats:
- 136. Citadels, les ciutats-estat del Renaixament
- 134. Estratègies a Power Grid segons el nombre de jugadors
- 119. Power Grid, o com fer funcionar FECSA
- 117. La Guerra de Successió: No peace without Spain
- 111. Here I Stand. Partida 2. AAR
- 63. Puerto Rico
- 57. Through the desert
- 50. Els colons de Catan
- 41. Carcassonne
- 40. Què són els jocs d'estil alemany
Entrades
