dimarts, 30 de setembre del 2008

144. EspaTrek 2008 a Terrassa

Abstract: presentation of EspaTrek 2008, a Star Trek convention in Terrassa, Catalonia.

Els aficionats vallesans d'Star Trek estan d'enhorabona: la convenció EspaTrek 2008 es farà a Terrassa, a l'Hotel Don Cándido.

La llibreria Landròmina ens informa que al seu establiment sortejaran passis per accedir als diversos esdeveniments de la convenció.

Els convidats d'enguany seran Armin Shimerman (l'actor que fa de Quark a Espai Profund Nou) i David Martí (premi Oscar de maquillatge a "El laberinto del fauno").

Per cert, que Armin Shimerman també ha sortit, entre moltes altres sèries, a Buffy the Vampire Slayer, on feia de Director Snyder.

dimarts, 23 de setembre del 2008

143. Norte contra Sur, de Jesús Hernández

Abstract: review of Jesús Hernández's "Norte contra Sur", a Spanish book about the American Civil War.

Norte contra Sur
Jesús Hernández, 2008
Castellà
Ed. Inèdita
432 p.
ISBN 978-84-92400-08-9

Jesús Hernández és un historiador militar català que ha tingut força èxit gràcies a uns llibres ben pensats i ben enfocats: el seu públic és l'aficionat a la història militar que té un nivell de coneixements mitjans i que busca aprofundir en aquests coneixements sense arribar al tecnicisme dels historiadors professionals. Un dels seus grans èxits ha estat "Las cien mejores anécdotas de la Segunda Guerra Mundial".

Norte y Sur és un llibre introductori a la Guerra de Secessió, la guerra civil que va dividir diversos estats dels Estats Units d'Amèrica durant quatre anys (1861-1865). Recordem que els EUA són una agrupació d'estats sobirans que ha fluctuat sempre entre la necessitat o no d'obeir un govern central poderós: el govern federal.

A mitjans del segle XIX, quan encara la meitat del país era en mans de les nacions índies, a la costa est ja hi havia força diferències polítiques. Els estats del Nord, més industrialitzats, s'havien beneficiat tradicionalment de l'economicisme expansionista dels governs democràtics forts mentre que els estats del Sud, més agrícoles, preferien l'aïllacionisme i el conservadurisme. Al Nord hi havia grans ciutats amb molta immigració mentre que al Sud predominaven els grans latifundis cultivats per esclaus. Dues realitats econòmiques diferents que feien que al Congrés hi hagués una divisió basada en el territori d'origen dels diputats i que les eleccions dels presidents haguessin de consensuar-se entre tots els estats.

Quan Abraham Lincoln, fundador del modern Partit Republicà i ferm partidari d'obligar als estats del Sud a abraçar el progrés, va arribar a la presidència, els estats del Sud poc a poc es van declarar en revolta i van constituir els Estats Confederats d'Amèrica, una nova nació que seria poc més que una marca per denominar els estats secessionistes, ja que la seva fòbia a tenir un govern central impediria una gestió centralitzada de la guerra i seria un dels factors determinants en la seva derrota final. Finalment 23 estats del Nord van enfrontar-se a 11 estats secessionistes del Sud.

No tots els estats tenien clar a quin bàndol lluitar. Maryland i Delaware van romandre fidels a la Unió tot i ser estats esclavistes i sociològicament sudistes; la Confederació va provar diverses vegades de fer arribar tropes a Maryland per facilitar-ne el canvi de bàndol. Els governs de Kentucky i Missouri van romandre fidels a la Unió però bona part de la seva població es va declarar secessionista i bona part de la guerra la van viure en situació de guerra civil. Virgína Occidental es va independitzar de Virgína per poder romandre lleial a la Unió i des de llavors és un estat més. La Confederació va reclamar els drets sobre Nou Mèxic, Arizona i els Territoris Indis i hi van aconseguir moltes simpaties.

El llibre de Jesús Hernández ens explica molt bé els quès i els coms d'aquest important conflicte, del qual segurament n'hem vist moltes pel·lícules però que és complex i profund. El llibre té un estil simple i pla, amb les referències polítiques i estratègiques d'alt nivell combinades amb el dia a dia de la gent. Només hi trobo que la part central del llibre on entra directament a la vida diària dels soldats trenca el ritme de les operacions; potser tota aquesta informació es podria haver anat explicant al llarg de tot el llibre.

El que sí que he trobat molt interessant és el recull d'avenços tecnològics que es produeixen en aquesta guerra i que són una premonició del tipus de batalles que hi haurà cinquanta anys més tard a la Primera Guerra Mundial: ferrocarrils, telègraf, trinxeres i fang, grans bombardejos i càrregues massives.

La Guerra de Secessió té, a part del clàssic front Washington-Richmond, dos altres fronts importants: el front central de Tennesse i les batalles de guerrilles dels territoris fronterers, sobretot a Missouri; sobre la guerra a Missouri podeu veure l'excel·lent pel·ícula d'Ang Lee "Ride with the devil".

Finalment, l'ofegament econòmic del Sud a través del bloqueig marítim dels seus ports i de la campanya del Mississipí, començada per l'Almirall Farragut (fill de mallorquins) i completada per Grant a Vicksburg són l'enclusa que permetrà a Sherman llançar la seva devastadora campanya des d'Atlanta fins al mar i convertir les brillants campanyes de Lee al nord en paper mullat.

La meva opinió: un molt bon llibre per introduir-se en la Guerra de Secessió.

Apunts relacionats:

dilluns, 22 de setembre del 2008

142. Diario de un marine, d'E. B. Sledge

Abstract: review of E. B. Sledge's "With the Old Breed at Peleliu and Okinawa".

Diario de un marine
E. B. Sledge, 1981
Castellà, trad. de l'anglès per Aida Candelario Castro [With the Old Breed at Peleliu and Okinawa]
Ed. Militaria/Planeta
445 p.
ISBN 978-84-08-08114-2

Eugene B. Sledge era un noiet d'Alabama que va lluitar a la 1a Divisió de Marines dels EUA a les batalles de Peleliu i Okinawa. Durant el seu temps de servei va prendre notes de tot el que passava i, molt de temps després, el 1981 ho va publicar. Havia hagut de deixar passar 40 anys per poder treure fora tot el que havia viscut en aquells inferns del Pacífic.

El seu llibre va ser un èxit immediat i no s'ha deixat de publicar mai. Llegint-lo entenc el perquè. Sledge fa una narració en primera persona, autobiogràfica, que arriba de manera clara i directa al lector però que alhora manté elegància i estil en l'escriptura. Les seves descripcions de l'horror del camp de batalla no busquen la truculència però tampoc són asèptiques: l'autor relata les misèries i les vergonyes des del punt de vista de la naturalitat de la batalla i n'expressa el seu punt de vista des del punt de vista de l'ètica humana.

Segurament la clau del llibre rau en la pròpia manera de ser de l'autor: llegint el llibre a vegades entrem més en el pensament de l'autor que en la descripció de la batalla però, al fer-ho d'aquesta manera, entenem més què hi passa que si només llegíssim descripcions asèptiques.

Sledge va ser a Peleliu i a Okinawa. La Primera Divisió de Marines, on servia, havia lluitat a Guadalcanal i a Cape Gloucester, dues batalles molt difícils però que no servirien de res als veterans de cara als dos següents combats.

Recordem que la campanya americana del Pacífic va girar a l'entorn de l'Operació Cartwheel, que consistia en un eix d'atac doble, amb el General McArthur per Nova Guinea i l'Almirall Nimitz per les Illes Salomó. Els americans feien l'esforç bèl·lic més intens a Europa i les unitats del Pacífic no podien competir contra els enormes destacaments japonesos situats a les principals bases nipones. Així, Cartwheel es va convertir en deu campanyes seguides que van esquivar les bases japoneses principals i van conquerir un seguit de bases i illes menors que tallaven les línies de subministrament de les bases principals i les aïllaven de facto fins a la fi de la guerra.

El problema era que a mesura que els americans avançaven, la resistència japonesa es convertia en més i més dura, tant per la proximitat al Japó com per l'aprenentatge de les batalles anteriors. Peleliu en va ser un clar exemple: situada a l'arxipèlag de les Palau, Peleliu era una base japonesa secundària però que es trobava al flanc de la invasió de les Filipines. La seva captura havia de ser una operació col·lateral i de fet no apareix en gaires llibres d'història, però la batalla que havia de durar tres dies es va convertir en un infern de dos mesos. Peleliu va tenir l'índex de baixes més alt de tota la Guerra del Pacífic... i estratègicament no tenia gaire valor ja que la invasió de les Filipines es va fer sense problemes als flancs.

Sledge descriu perfectament les noves tàctiques nipones: enlloc de fer càrregues suïcides banzai, els defensors es van atrinxerar en complexos de coves cavats sota muntanyes formades per corall dur que es van convertir en ossis camps de batalla pelats, sense vegetació i sense terra on poder cavar. El terra es convertia en metralla i les posicions japoneses només podien ser reduïdes per llançaflames o càrregues de demolició. La rendició era impensable i els franctiradors, omnipresents. Fins i tot un Coronel dels marines hi va morir en combat. En aquestes condicions no es podien enterrar els morts i la sang i els excrements dels soldats empastifaven el terra arreu, la higiene era impensable i tenir aigua neta era un luxe. Els japonesos van aguantar dos mesos en aquestes condicions i al final de la batalla no hi havia gairebé cap presoner: tots havien preferit morir.

Després de Peleliu, Okinawa va començar com una batalla més convencional però quan el front va arribar a la serra de Kakazu tot plegat es va convertir en un malson de la Primera Guerra Mundial, amb trinxeres, pluja, fang, rates i cadàvers arreu. El cansament, la son, la fam i els horrors convertien la gent en cossos sense ànima i el tracte a l'enemic era cruel. Okinawa tenia població civil japonesa i, en molts casos, quan els americans arribaven als pobles els civils es suïcidaven, un fet que tenyia de mals presagis la futura invasió del Japó.

Sledge supera amb vida les dues batalles i ens les transmet més enllà del clixé històric i de l'argumentació estratègica per fer-nos viure la crueltat sense sentit de la guerra.

La meva opinió: imprescindible per als amants de la història i la Segona Guerra Mundial.

Apunts relacionats:

divendres, 12 de setembre del 2008

141. Pobediteli, soldats de la Gran Guerra Patriòtica

Abstract: review of the English translation of the Russian web Pobediteli, about the East Front in World War II.

S'ha traduït a l'anglès el web Pobediteli, un projecte rus per commemorar la Segona Guerra Mundial a la Unió Soviètica i el milió de soldats i combatents soviètics que encara resten vius.


En el millor estil nordamericà o israelià, el web ens informa del nom de tots i cadascun dels supervivents que han pogut ser contactats. Inclou un cercador de veterans de guerra. Aquestes iniciatives són exemplars ja que posen nom i cognom als desastres bèlics que amenacen sempre d'eliminar l'individu en favor de la massa. Ja és curiós doncs, que aquest projecte provingui d'un combatent que precisament eliminava l'individu en favor de la massa. Benvingut sigui!

A la Unió Soviètica, aquest conflicte va prendre el nom de Gran Guerra Patriòtica i inclou únicament des de l'Operació Barbarroja (22 de juny de 1941) fins a la Batalla de Berlín (16 d'abril de 1945). No inclou per tant ni la invasió soviètica de Finlàndia del 1939 ni la partició de Polònia amb Alemanya, també del 1939. Tampoc inclou la declaració de guerra contra Japó de 1945.

La presentació, espectacular, recrea el conflicte sobre temps real a escala i permet fer pauses en la presentació i escoltar els testimonis vius (russos) de les diferents batalles i èxodes civils. La línia del front es va movent seguint les ofensives i les principals batalles queden marcades de manera especial, en l'estil de la presentació que vaig comentar sobre la Guerra Civil Americana.

No us ho perdeu!

Apunts relacionats:
§ Màtius

140. Hi ha jugadores sexis?

Fa algun temps un vídeo de YouTube es mofava de la poca presència femenina en el món dels jocs i la ficció. El vídeo simulava un servei telefònic on les noies eren fans d'El Senyor dels Anells o La Guerra de les Galàxies: 1-900-NERD-GIRL.



Un temps després una noia (zendulo) els va contestar explicant que ella era fan de tot això i més, que era jugadora i que no tenia mal físic...

dijous, 11 de setembre del 2008

139. HBO compra els drets per "Joc de trons"

George R. R. Martin anuncia al seu bloc que HBO ha exercit el dret de compra que tenia reservat per produir "Joc de trons".

Això és una gran notícia, tot i que encara no vol dir que la sèrie televisiva es dugui a terme. Però és un pas més.

Enhorabona!

§ Zoroblog