dissabte, 22 de desembre de 2007

87. Guam 1941 & 1944

Abstract: review of the Osprey book Guam 1941 & 1944.

Guam 1941 & 1944. Loss and reconquest.
Gordon L Rottman
Il·lust. Howard Gerrard
Anglès
Osprey Military
93 p.
ISBN 1-84176-811-1
21,95€

Continuo comentant els llibres que he llegit per entendre millor el joc Fire in the sky. Fins ara he explicat els llibres sobre la conquesta de les Illes Gilbert (batalla de Tarawa) i de les Illes Marshall (batalles de Majuro, Kwajalein i Eniwetok), i la primera part de la conquesta de les Marianes (Saipan i Tinian).

La gent d'Osprey ha dedicat un volum específic per a la batalla de Guam, ja que Guam es va convertir en l'únic territori habitat dels EUA que fa ser conquerit pel Japó durant la Segona Guerra Mundial. Per això té un valor especial i enlloc de limitar-se a explicar l'atac americà, la primera part del llibre (una part curta) explica l'atac japonès de 1941 i la segona part (més llarga) la reconquesta americana de 1944.

Cal dir, arran d'aquesta dada sobre la conquesta japonesa, que els primers plans d'atac sobre Pearl Harbor incloïen un desembarcament d'infanteria de marina sobre Hawaii per conquerir l'arxipèlag. Això hagués posat els EUA en una posició molt difícil ja que els moviments navals des de Califòrnia quedarien bloquejats per l'aviació japonesa establerta a les Hawaii. Per a sort per als EUA, la dificultat logística de fer un desembarcament amb oposició a milers de milles de les bases amigues va fer desistir els planificadors japonesos. De fet, tal i com explico en aquests comentaris, precisament van ser els EUA els qui van crear la tècnica de desembarcaments a distància precisament per poder vèncer a Japó minimitzant les baixes, una tècnica que va comportar la creació del cos de marines i la tecnologia amfíbia necessària.

Guam, com la resta de Marianes, era una colònia espanyola descoberta el 1521 per Magallanes i batejada el 1668. Els habitants de les illes s'anomenen chamorros. Espanya es va limitar a cristianitzar els chamorros i a mantenir-los en semiesclavitud. No va desenvolupar les illes. Els EUA van capturar Guam el 1898 (el governador espanyol ni tan sols sabia que estaven en guerra) i Alemanya va comprar l'any següent la resta de les Marianes, Marhsalls i Carolines. Els japonesos ho van ocupar el 1914, arran de la Primera Guerra Mundial.

Amb la incorporació de Japó a la Segona Guerra Mundial i la por a una intervenció americana, Japó va decidir atacar sense avisar i un dels objectius era Guam, per la proximitat a Japó. La invasió va ser senzilla i els marines de la guarnició i la policia chamorra van ser empresonats durant dos anys, fins el retorn de l'exèrcit dels EUA.

Pel que fa a la reconquesta americana, va durar del 21 de juliol al 10 d'agost de 1944, un cop acabada la conquesta de Saipan i mentre es disputava la batalla de Tinian. A Europa, mentrestant, s'estava lluitant la batalla del bocatge a Normandia i Patton llançaria l'Operació Cobra; a la URSS, els soviètics continuaven l'operació per la destrucció del Grup d'Exèrcits Centre.

L'assalt a Guam va ser dirigit per Alexander Vandergrift com a comandant del cos de marines, després de l'incident a Saipan protagonitzat per Holland Smith, pare de la guerra amfíbia moderna però amb molt mal caràcter. Guam va provar que Smith no tenia raó de queixar-se del comportament de l'exèrcit respecte els marines, ja que les defenses de Guam van resultar tan ben preparades com les de Saipan i els marines van tenir moltes més baixes de les previstes. L'atac el van fer la 3a Divisió de Marines i la 77a Divisió d'Infanteria.

Per la banda japonesa, enlloc de l'estratègia de Tarawa o Eniwetok, Obata Hideyoshi (IJA) i Sugimoto Yutaka (IJN) van seguir l'estratègia de Saipan i van situar les defenses a l'interior de l'illa, a les zones de selva i muntanya, enlloc de mirar de defensar una platja que seria devastada pel bombardeig preliminar nordamericà. Tot i això, el desembarcament va ser difícil ja que el terreny era dels pitjors que havien trepitjat els marines, ple de vegetació i sotabosc que impedia el pas dels vehicles blindats i forçava als marines i a la infanteria a avançar poc a poc sota els atacs constants dels franctiradors japonesos i les emboscades fetes per defensors ocults entre el fullatge.

La línia d'atac entre els batallons es va trencar i la nit del 25-26 de juliol el 18è regiment japonès es va llançar en una càrrega banzai massiva que va passar entre els regiments 21 i 9 dels marines. La càrrega va aconseguir arribar a les platges i destruir alguns dipòsits dels marines. També van arribar a l'hospital de campanya, que va evacuar els ferits més greus mentre la resta de ferits, infermers i personal auxiliar aguantaven l'assalt japonès fins a l'arribada de soldats. Com en tots els atacs suïcides, el resultat final va ser desastrós per a Japó: uns 3.500 japonesos morts (incloent el 95% dels oficials) per uns 300 marines morts. A partir d'aquí, els japonesos ja no van poder fer cap més contraatac.

L'avanç va ser molt lent fins al set d'agost, en que les últimes defenses organitzades van caure. La península d'Orote contenia 250 búnquers japonesos i hi van morir 2.500 japonesos per 150 nordamericans. La part nord de Guam, des de la zona d'Agaña, va ser dividida entre les dues divisions (marines a l'oest i infanteria a l'est) i netejada poc a poc, durant vint dies. La dificultat del terreny feia que sovint els batallons perdessin el contacte amb els seus flancs. Les emboscades eren constants i els vehicles blindats van passar a operar en grups de dos amb les metralladores sempre en marxa i amb grups d'infanteria a prop per detectar els possibles suïcides caçacarros.

Quan el 10 d'agost l'illa va ser declarada segura, encara quedaven 7.500 soldats japonesos ocults enmig de la selva i en coves de la muntanya. Durant dues setmanes més, amb la batalla oficialment acabada, encara morien vuitanta japonesos al dia, trobats per grups de neteja dels marines.

Tot i que els EUA van establir patrulles constants per buscar supervivents japonesos, el 4 de setembre de 1945 (amb la guerra acabada feia un mes), el Tinent Coronel Takeda (Divisió 29) es va rendir amb 68 homes. Un altre grup de soldats japonesos es va rendir l'any 1960. El caporal Yokoi Shoichi (38è d'Infanteria) es va rendir el gener de 1973, vint-i-vuit anys després del final de la Segona Guerra Mundial. Durant anys, la policia chamorra havia estat caçant japonesos ocults a les muntanyes, com un esport.

Tot i que un tifó va devastar Guam dos mesos després de la batalla, l'illa va ser revitalitzada pels EUA. Hi van jutjar 44 criminals de guerra japonesos i s'hi va instal·lar l'administració per a les illes del Pacífic. L'any 1975 va acollir 100.000 vietnamites que fugien de la invasió comunista i el 1996 6.600 kurds que fugien de la repressió de Saddam Hussein. Des del 1950, Guam és un territori dels EUA no incorporat (no forma part de cap estat federat).

Apunts relacionats: