diumenge, 9 de desembre de 2007

78. The collapse of Yugoslavia 1991-1999

The collapse of Yugoslavia 1991-1999
Alastair Finlan
Robert O'Neill, Series Editor
Anglès
Osprey Publishing
90 p.
ISBN 1-84176-805-7
15,95€

La desintegració de Iugoslàvia va ser un drama que molts dels lectors del bloc poden recordar sense haver de recórrer a llibres d'història ni a pel·lícules bèl·liques. Simplement, va passar davant dels nostres nassos mentre estàvem sopant.

La Iugoslàvia que es va desintegrar va ser un invent de les potències vencedores de la Primera Guerra Mundial per equilibrar el joc de poders regionals que va resultar de la dissolució de l'Imperi Austro-Hongarès.

L'equilibri entre la voluntat de França i la de Rússia volia crear un aliat poderós proper a Alemanya per vigilar-ne un flanc, però no prou poderós com per poder fer de potència local al Mediterrani Oriental. Les fronteres es van ressituar i alguns hi van guanyar (Itàlia, Grècia, Romania) i d'altres hi van perdre. Aquesta Iugoslàvia artificial va tenir el seu nucli aglutinador precisament durant la Segona Guerra Mundial. Els generals que la governaven no van voler aliar-se amb Hitler i aquest, per poder ajudar al desastre Italià de Grècia, va decidir travessar Iugoslàvia i conquerir-la per tenir la sortida al mar.

Tot i que el país va caure, un fort grup de resistents armats, els partisans, van dominar força parts del país durant tot el conflicte. De fet, la invasió alemanya va donar el tret de sortida a una colla de revenges armades entre els diferents grups que habitaven l'estat i els grups invasors: cetniks, ústaixes, partisans, italians, alemanys, SS... Tot plegat va convertir la guerra en un caos.

Al final Tito, el líder dels comunistes resistents, es va fer amb el control del país. Tito va dissenyar un sistema de govern que alternava presidències federals entre les diferents nacions de l'estat (eslovens, croats, serbis) i va tenir molt d'èxit. A més, la por a una invasió soviètica com la d'Hongria o la de Txecoslovàquia va fer que Iugoslàvia busqués una posició neutral durant la Guerra Freda i que creés les fàbriques necessàries per autoabastir-se d'armament. Des de fusells i mines fins a coets SAM.

Quan l'URSS es va desintegrar, aquesta por a la invasió soviètica va desaparèixer. A més, ja feia temps que els serbis anaven ocupant tots els llocs claus de l'estat federal i bloquejaven l'accés als membres de les altres nacions iugoslaves. Això va provocar que Eslovència primer i Croàcia després declaressin la independència. Sèrbia no ho va tolerar i va iniciar una campanya de guerres que va durar nou anys. Durant aquests nou anys es van poder identificar fins a tretze bàndols enfrontats: croats de Bòsnia, musulmans de Bòsnia (o bosnis), serbis de Bòsnia, croats, serbis de Croàcia, kosovars, macedonis, montenegrins, serbis, eslovens, voivodinians, soldats de l'OTAN i soldats de l'ONU, a part d'agències no governamentals i grups no oficials com ara bandits, mercenaris i gàngsters. No és estrany que les notícies sobre la guerra fossin sempre confuses.

La figura política preeminent en la guerra va ser Slobodan Milosevic, que va morir mentre se'l jutjava per crims contra la humanitat. Si Milosevic va poder conservar el poder durant tota la guerra va ser perquè la seva xarxa de connexions econòmiques incloïa el premier britànic John Major i els governs francès i rus. Tots aquests governs van minimitzar durant els nou anys de guerra tots els atacs serbis i sovint acusaven els bosnis d'autobombardejar-se els pobles i de matar ells mateixos els civils per afavorir una intervenció internacional. Exactament el mateix que deia Franco de Gernika ho deia John Major dels bombardeigs sobre el mercat Markale de Sarajevo. Fins i tot quan un comando britànic va ser atacat per soldats serbis, els oficials anglesos van explicar que eren bosnis disfressats! Tot per no fer caure Milosevic. Molt trist.

Les matances de Gorazde, Bihac o Srebrenica i el setge de Sarajevo són episodis molt i molt tristos d'una Europa que no té la força de defensar el bé sobre els criminals que usen la força i la desídia internacional per al seu propi profit. Els EUA, escamats pel desastre de Somàlia, van trigar molts anys a intervenir a Bòsnia. Quan ho van fer, per a vergonya d'Europa, van acabar amb la guerra (tot i que avui encara queda pendent la situació de Kosovo) tot i les manifestacions que es feien per exemple a Barcelona contra els bombardejos de les posicions sèrbies. No sé ben bé quina premsa llegim, aquí.

El llibre d'Osprey està molt ben fet, amb una visió general del conflicte i històries sobre el regiment de Cheshire i trossos del diari d'Zlata, una nena bòsnia que va viure el setge de Sarajevo. El punt clau del conflicte va ser quan el General Rupert Smith va canviar l'objectiu de les forces internacionals de peace keeping a peace enforcement (de mantenir la pau a assegurar la pau). El segon objectiu permet l'ús de la força per assolir la pau, cosa que no s'havia fet en cinquanta anys d'existència de l'OTAN (l'ONU continuava amb el peace keeping). Els bombardeigs sobre les posicions sèrbies que assetjaven Sarajevo van agafar els serbis totalment per sorpresa i van permetre a l'exèrcit bosni recuperar el control de la ciutat. A partir d'aquí, els fronts es van anar aclarint i les negociacions de pau van encarrilar-se millor, però 140.000 persones hi havien deixat la vida i un milió de persones s'havien quedat sense lloc on viure.

Apunts relacionats:

5 comentaris:

Núria ha dit...

Quina vergonya, això que dius del John Major!! És veritat?!!

Martí Cabré ha dit...

Bé, és el que explica el llibre que comento.

Jo, els negocis dels senyors John Major i Douglas Hart, no els conec. Ara bé, el seguit de manipulacions de la situació que es vivia a Bòsnia ho vam poder veure tots plegats per les notícies, si ens hi fixàvem mínimament.

Martí Cabré ha dit...

Perdó, el nom del ministre d'Afers Exteriors era Douglas Hurd, que es veu que també tenia negocis amb Milosevic.

Dels francesos i russos ja ho sabia, que tenien negocis, però això dels britànics ho he trobat molt fort.

En Douglas Hart no hi té res a veure. Era el baixista dels The Jesus and Mary Chain. A vegades se'm creuen les neurooones!

matias ha dit...

ho vam veure mentre sopàvem i vam anar a dormir ben tranquils. què ens va passar?

Martí Cabré ha dit...

Crec que és difícil fer-se opinions del que passa fora i ens recolzem massa en uns mitjans de comunicació que són poc independents.

I si no interessa fer llenya sobre algun tema, no se'n fa llenya i les informacions ens arriben descremades, sense molestar-nos.