diumenge, 28 d’octubre de 2007

67. The Spanish Civil War 1936-1939

Abstract: review of the Osprey book The Spanish Civil War 1936-1939

The Spanish Civil War 1936-1939
Frances Lannon
Robert O'Neill, Series Editor
Anglès
Osprey Publishing
92 p.
ISBN 1-84176-369-1
14,95€

La Guerra Civil Espanyola del 1936-1939 continua essent avui l'origen de debats molt i molt tensos, fins i tot dins dels nuclis familiars. L'acció de govern a Catalunya i a Espanya encara té referents en aquella crua guerra i això remou les entranyes, tant per bé com per mal.

De fet, si mirem enrere, veiem que aquesta guerra és la cirereta del pastís d'una història notòria en guerres civils. De fet, des de l'Espanya moderna es funda sobre la base d'una guerra civil, la Guerra de Successió, a la qual segueix una dura repressió contra els ciutadans perdedors (entre els quals, els catalans).

Després, durant el segle XIX tenim tres noves guerres civils, les Guerres Carlines, de les quals la segona es produeix únicament a Catalunya (la Guerra dels Matiners). Aquí els bàndols ja són més difosos ja que els carlins defensen alhora una barreja d'antic règim amb un retorn als furs; triar bàndol ja és més difícil.

Amb la Mancomunitat de Prat de la Riba els catalans vam tornar a existir com a comunitat, però això ho va aixafar Primo de Rivera, que ja temia pel model espanyol borbó. I amb la Segona República el model d'estat per Espanya ja es va fer a miques. La ineptitud de les classes dirigents espanyoles de fer polítiques de concessions limitades per frenar les classes obreres va fer que l'olla, de tant bullir, reventés.

La revolució del 1934 contra el govern de la CEDA ja va ser el primer avís que s'acostava un vaitot. I el cop d'estat del militars del 1936 va ser el tret de sortida d'una carnisseria terrible que va acabar amb la vida de 500.000 persones, l'exili de 400.000 i l'execució en la postguerra de 50.000 persones més, en una Espanya de 24 milions d'habitants. Terrible. Tothom va tenir parents o amics represaliats per un o altre bàndol i és que en aquesta enèssima guerra civil entre espanyols triar bàndol ja va ser suïcida. El bàndol nacional estava format per militars, falangistes, gent d'església, empresaris conservadors, empresaris liberals, monàrquics alfonsistes, monàrquics carlistes, terratinents... El bàndol republicà estava format per republicans, anarquistes, comunistes estalinistes, comunistes antiestalinistes, socialistes radicals, socialistes moderats, obrers, camperols... Però amb aquestes barreges tan grosses difícilment ningú podia trobar-se còmode amb tota la gent del propi bàndol ni odiar a tota la gent de l'altre bàndol.

Al bàndol republicà la guerra va derivar en un conat de revolució durant els primers mesos, quan els anarquistes van aconseguir força armament i van començar la revolució, per intentar aconseguir un punt de no retorn. Aquesta revolució va tenir un primer fre en el govern de Largo Caballero i finalment en el de Negrín, en que els comunistes simplement van aniquilar els moviments anarquistes i també els comunistes no estalinistes (el POUM). Les relacions entre el govern d'Espanya i el de Catalunya van ser sempre molt tenses, fins al punt que el comunista Negrín va declarar que preferia una Espanya feixista que una Catalunya independent. Per la seva banda, el PNB va aliar-se amb la República per salvar l'estatut basc. Com que el PNB era un partit confessional, que s'aliés amb els comunistes li va sentar a Franco com una patada als litxis, cosa que va propiciar una postguerra duríssima contra el nacionalisme basc i una tanda d'afusellaments de capellans bascos durant la postguerra, pel delicte de ser nacionalistes (per cert, que a aquests capellans no els beatifiquen).

Per la seva banda, Franco (que va succeir a Sanjurjo en el liderat del cop d'estat), va unir tota la dreta en un sol moviment indefinit, anomenat simplement el movimiento, que fins i tot en la indumentària va barrejar els uniformes de diversos grups. Com a únic dirigent del moviment, Franco va tenir llibertat d'acció per fer la guerra que volia: enlloc d'atacar immediatament Madrid i aconseguir una victòria llampec, es va dedicar a conquerir una per una totes les ciutat republicanes i a afusellar tots els presoners. Així de simple. La guerra ja no era una lluita pel poder sinó una qüestió d'extermini de l'Espanya equivocada. Les matances nacionals de Badajoz (on es van afusellar a 2.000 presoners), Màlaga o Bilbao (on es va bombardejar des del mar a les columens de refugiats) van ser d'una crueltat extrema, així com els bombardejos aeris de Durango o Guernica, que no tenien cap tipus de defensa antiaèria. Al cantó republicà, els primers mesos es van caracteritzar pel descontrol anarquista en les matances a Catalunya o les matances de Paracuellos, a Madrid, on es van executar a milers de persones empresonades pel govern per sospita de simpaties nacionals. El setge de l'Alcàsser de Toledo, la batalla de Terol o les grans batalles de Madrid (Brunete, Jarama i Guadalajara) i la definitiva Batalla de l'Ebre van ser també una mostra d'una crueltat endimoniada per part dels dos bàndols, que sabien que la rendició significava la mort. La mort personal, però també la mort de l'Espanya desitjada. No hi havia marxa enrera.

Qui guanyés aquesta guerra guanyaria el futur.

Per cert, l'autora del llibre és una dona i inclou uns capítols molt interessants sobre com la guerra va afectar la vida de diverses dones, als dos bàndols. La seva mirada sobre el patiment civil, més enllà de les vicissituds del camp de batalla, també li donen un toc de profunditat absent en altres obres similars.

La meva valoració: excel·lent

Apunts relacionats: