dilluns, 4 de juny de 2007

21. Cassino 1944

Abstract: review of the Osprey book "Cassino 1944".

Cassino 1944
Ken Ford, 2004
Il·lustracions de Howard Gerrard
Osprey. 96p.

Cassino va ser una de les batalles més dures de la Segona Guerra Mundial, pel que fa als aliats occidentals. El front rus va ser un altre món, on l'horror excedia la imaginació dels occidentals, però en la nostra banda de la guerra, on els generals havien de protegir les vides dels seus soldats, les batalles realment dures van ser poques: la Batalla d'Anglaterra, El Alamein, Normandia, Arnhem... i Cassino. O Montecassino, com es coneix també la batalla.

Cassino és un poble del Lazio que cobreix l'entrada a Roma pel cantó sud. Us recomano contemplar-lo des del GoogleEarth perquè així s'entén perfectament la situació estratègica del poble... i la del seu monestir. Cassino té dues peculiaritats: la primera és el castell que senyoreja el poble des de dalt d'un turó. La segona és el monestir benedictí que senyoreja tota la vall del Liri des de dalt de la muntanya anomenada Montecassino.

Cassino va ser la posició que el Generalfeldmarschall Albrecht Kesselring va triar com a plaça forta de la Línia Gustav, la línia defensiva construida a Itàlia per l'Organització Todt. Quan els aliats van anar pujant des de Sicília es van anar trobant línies defensives cada cop més complexes i difícils de passar, fins que a Cassino van topar amb un mur infranquejable.

La batalla va durar del 3 de desembre de 1943 al 19 de maig de 1944. Mig any. Massa temps per a una Europa que esperava amb deler l'alliberament del jou nazi. De fet, tot just conquerit Montecassino els aliats desembarcaven a Normandia, en un front que tindria més èxit que l'italià. Quan va acabar la batalla, tant el poble de Cassino com el castell i el claustre de Montecassino havien estat destruits totalment. Cada metre quadrat de terreny havia estat destruit en l'intent aliat de trencar la defensa alemanya. Irònicament, al convertir el camp de batalla en runes, el van convertir en una defensa urbana ideal i en inaccessible als blindats aliats. L'havien convertit en l'Stalingrad italià.

Aquest llibre d'Osprey ens situa perfectament, a través de texts i il·lustracions, en aquesta dura campanya que va veure lluitar soldats de vint-i-sis països diferents: les tropes del xoc inicial (alemanys, nordamericans, britànics, francesos), les tropes de segona línia (neozelandesos, indis, canadencs, sudafricans, polonesos, marroquins, algerians i tunisians) i tots els reemplaços que els aliats van anar duent per cobrir les tropes que se n'anaven a preparar l'atac a Normandia (italians rendits, japoneso-americans, nepalesos, brasilers, grecs, jueus palestins, etc.). Tot plegat va fer que el gran èxit aliat fos mantenir unida tanta i tanta gent sota un enemic comú (i sovint evitar que es barallessin entre ells).

Cassino va veure tres grans batalles, cada una més dura que l'anterior i totes similars: atacs quasi frontals dels aliats contra posicions perfectament defensades pels paracaigudistes alemanys. El Tinent General Mark Clark no va mostrar grans qualitats tàctiques, però finalment va reeixir en ocupar Roma ell primer (tot i que pel cost de deixar escapar els alemanys en retirada).

Cassino va veure també com fracassava un desembarcament que l'havia d'auxiliar: Anzio, que es va convertir en un cap de platja tapat perfectament pels alemanys i que al final va haver de ser rescatat pels propis soldats de Cassino. Aquesta batalla va estar farcida d'anècdotes i actes de sacrifici estèril. Encara avui es guarden els cementiris de tota la gent que hi morí (54.000 aliats i 20.000 alemanys). Ah, el monestir al final va caure sota l'atac de les tropes poloneses, que hi van hissar la seva bandera nacional.


La meva valoració: excel·lent.