dijous, 2 d’agost de 2007

31. The Yom Kippur War 1973 (1) - The Golan Heights

Abstract: review of the Osprey book, "The Yom Kippur War 1973 (1) - The Golan Heights", by Simon Dunstan.

The Yom Kippur War 1973 (1) - The Golan Heights
Simon Dunstan, 2003
Osprey Publishing
ISBN 1-84176-220-2

Les guerres entre Israel i els seus veïns àrabs són notícia fins i tot des d'abans de l'existència de tots aquests estats. Des de les baralles tribals en la Palestina turca, les faccions enfrontades durant la Segona Guerra Mundial (jueus pro-aliats i àrabs pro-nazis) i els actes terroristes comesos durant el mandat britànic fins a arribar a la situació de pau tensa i territoris ocupats que vivim avui, s'han passat per un seguit de guerres (la del 1948, la del 1956, la del 1967, la del 1973 i les diverses guerres al Líban) que han tensat sovint al màxim la fràgil corda de la Guerra Freda.

La guerra de 1973, anomenada del Yom Kippur, va ser decisiva en la geopolítica de la zona. La guerra va tenir l'origen en la guerra anterior, la de 1968, en que Israel va ocupar a Síria els alts del Golan, a Egipte el desert del Sinaí i als àrabs Palestins els va ocupar Gaza i Cisjordània. Mentre els àrabs palestins començaven les operacions de terrorisme (sovint contra avions occidentals), Síria i Egipte es van conjurar per recuperar els territoris perduts en la guerra següent.

El pla va ser molt cuidat: calia evitar la força aèria israeliana i els seus serveis d'espionatge. Israel havia descuidat molt la infanteria i les forces antitanc perquè ho basava tot en el domini del cel i en un espionatge que podia detectar qualsevol ofensiva 48 hores abans que comencés. Síria i Egipte van dur a terme un pla de confusió que va durar quatre anys, durant els quals van fer maniobres militars i moviments de personal continus per despistar els serveis israelians. Ho van aconseguir. El 1973, Israel no donava gaire importància a l'acumulació de tropes síria i egípcia.

D'altra banda, les ofensives havien de ser limitades per mantenir-se sempre sota els paraigües dels míssils antiaeris soviètics que els protegirien de l'aviació israeliana. La URSS va construir uns sofisticats complexos antiaeris que van resultar molt eficaços i van destruir molts avions israelians les primeres hores de la guerra, però que no van servir quan els àrabs van avançar massa endins, quan es van deixar endur pel fervor del combat i van deixar en orris l'estratègia planificada durant tant de temps.

L'atac va començar el sis d'octubre de 1973, a les 14.00. Va ser al migdia per tal que el sol no ferís els ulls de siris ni d'egipcis. En aquest llibre es descriu l'ofensiva síria. L'atac va ser implacable, amb vora 1400 tancs siris contra 200 tancs israelians. A la foto de la dreta hi podeu veure tres oficials d'estat major israelià fotografiats davant del tanc siri que van destruir amb un bazooka; el tanc s'havia presentat de manera sobtada enmig de l'estat major de Raful Eitan, com a mostra de l'èxit de la sorpresa inicial.

El Golan és una posició molt important perquè des dels seus turons es pot bombardejar tant Israel com Síria. Al seu punt més alt, Hermon, els israelians hi van instal·lar un post d'observació que va ser capturat per comandos siris a l'inici de la guerra i recapturat per comandos israelians just al final de la guerra. La resta del Golan es va decidir en un enorme combat entre blindats.

L'atac siri va ser frenat per dos factors bàsics:
  • l'impressionant entrenament dels quadres intermitjos israelians i sobretot dels comandants de tancs, que s'havien entrenat a disparar munició APCR a llargues distàncies. Això els va permetre aturar els blindats siris, tot i que a costa de perdre-hi pràcticament totes les dotacions presents. Els israelians tenien plataformes de tir preparades des d'on havien practicat el tir contra posicions canalitzades entre camps de mines. El problema és que per poder tocar tan lluny els oficials de tanc havien d'exposar el cap per la torreta. Els siris responien amb munició HE (explosiva), ja que no tenien possibilitat d'afectar els Centurion i Sho't amb els T-55, i van aconseguir decapitar a la majoria d'oficials israelians.
  • la gran flexibilitat de comandament de l'exèrcit israelià, que va aconseguir mobilitzar tots els reservistes en quaranta-vuit hores i els va enviar al front a nivell de companyies i brigades, sense esperar a formar els regiments i les divisions corresponents. Això implicava dipositar una gran responsabilitat en els oficials intermitjos, que havien de prendre decisions estratègiques (on situar la seva companyia) a més de tàctiques.
En el moment més crític de l'ofensiva, Golda Meir va decidir equipar un esquadró de caça bombarders amb armament atòmic. S'havien d'enlairar si el front s'enfonsava. Israel va decidir que l'atac més preocupant era el de Síria i hi va enviar totes les reserves blindades. Quan els siris van decidir explotar l'èxit inicial i es van allunyar del paraigües d'antiaeris soviètics, la força aèria israeliana els va arrasar. A continuació, les reserves israelianes van contraatacar, van arribar a la zona del front inicial (on havien mort tots els defensors israelians) i van continuar dins de territori siri fins a tenir Damasc a tir d'artilleria. Allà es van aturar per esperar l'alto el foc i l'exèrcit va dirigir la seva atenció cap al Sinaí.

Aquest llibre és molt ben escrit, amb força fotografies i mapes que et situen perfectament en l'època. Es comprèn realment la situació política que du a la guerra i les interferències polítiques que fan canviar determinades operacions militars. També s'entenen molt bé les diferències estratègiques i tàctiques dels contendents i els seus objectius.

A l'esquerra podeu veure la dotació d'un dels Sho't israelians que va aturar l'ofensiva síria. Tots ells van morir però van aturar un enemic set vegades més nombrós prou temps com perquè els reservistes arribessin fins al front.

L'escalafó militar siri era massa rígid, amb un totpoderós Hafaz al Assad que podia interferir en els plans dels generals i al qual ningú s'atrevia a plantar cara. Per contra, l'exèrcit israelià es basava en la flexibilitat. Dan Laner, un dels comandants d'Ugda (una força de combat a nivell de divisió) es va posar a dirigir literalment el trànsit emmig del pont Arik.

El fet que un alt oficial es posés a fer de guàrdia urbà ens dóna la idea de com anaven les coses i alhora és un dels punts claus que va permetre reforçar el front israelià abans que s'enfonsés. El propi Laner més tard va declarar: Well, in my opinion a battle never works according to plan. The plan is only a common base for changes. It's very important that everyone should know the plan, so you can change it easily... the modern battle is very fluid, and you have to make your decisions very fast -- and mostly not according to plan. But at least everybody knows where you're coming from, and [then] where you're going to, more or less.

La meva valoració: molt interessant.

Apunts relacionats:
The Yom Kippur War 1973 (2) - The Sinai