Peleliu 1944. The forgotten corner of hell.Gordon L Rottman
Il·lust. Howard Gerrard
Anglès
Osprey Military
93 p.
ISBN 1-84176-512-0
21,95€
Aquest és l'últim llibre de la colla que he llegit arran de jugar al joc Fire in the sky. Fins ara he explicat els llibres sobre la conquesta de les Illes Gilbert (batalla de Tarawa) i de les Illes Marshall (batalles de Majuro, Kwajalein i Eniwetok), la conquesta de les Marianes (Saipan i Tinian i Guam) i ara toca la batalla de Peleliu, a les illes Palau.
De fet encara hi hauria dues grans batalles més, les d'Iwo Jima i Okinawa, però encara no en tinc els llibres Osprey. Sí que tinc els de les batalles de Midway i Guadalcanal, però no es corresponen a la campanya de conquestes amfíbies al Pacífic Central.
La batalla de Peleliu va ser controvertida des de l'inici. La idea era controlar la principal base aèria de les illes Palau per protegir el flanc dret de la imminent invasió de les Filipines. Recordem que mentre Nimitz dirigia l'heterodox atac dels arxipèlags del Pacífic Central, McArthur conduïa des d'Austràlia l'hortodoxa campanya del Pacífic Sud. Nova Guinea ja estava sota control i McArthur volia assaltar les Filipines per complir la paraula de retorn que va donar als filipins després de la campanya de Corregidor, en l'assalt japonès de l'inici de la guerra.
McArthur volia envair Japó des de Formosa i Xina mentre que Nimitz volia fer la invasió des d'Okinawa i les Ryuku. Com sabem, gràcies a l'armament atòmic la invasió no es va produir i Japó es va rendir. Però això l'any 1944 no se sabia i les Filipines s'havien de controlar. McArthur atacaria Morotai per protegir el flanc esquerre de la invasió mentre que Nimitz atacaria les Palau. Durant els atacs aeris preliminars, l'almirall William Halsey es va adonar que la força aèria japonesa era tan feble que les Filipines es podien envair sense haver de controlar Morotai ni Peleliu. El 13 de setembre de 1944 Halsey va recomanar abortar l'atac i redirigir les tropes cap a Leyte per ocupar abans Filipines, però els caps d'estat major van decidir tirar endavant les invasions programades. La divisió 31 d'infanteria que ocuparia Morotai no en va sortir gaire malparada, però la 1a divisió de marines i la 81a divisió d'infanteria que van atacar Peleliu van tenir 10.000 baixes i de la guarnició japonesa de 13.000 soldats només en van sobreviure 300.
La batalla de Peleliu va ser anomenada l'infern oblidat, ja que els inferns d'Iwo Jima i Okinawa la superarien, però en aquell moment es va convertir en la batalla més sagnant dels EUA i segurament va ser la batalla amb més proporció de baixes de tota la Segona Guerra Mundial.Com en tota la campanya del Pacífic Central, els marines van desplegar un miniexèrcit sencer, des de vaixells de guerra fins a avions, tropes d'assalt i enginyers, hospitals i serveis sanitaris i fins i tot batallons de constructors, els seabees, que havien de construir facilitats per a la tropa a milers de quilòmetres de la base més propera. La logística que requeria dur en vaixells tot això és escruixidora i és una de les causes que Japó no blindés encara més les seves illes: no creien que fos possible atacar-les.
L'atac, però, es va produir. El comandant de la invasió, el General Rupertus, havia afirmat que el combat acabaria en tres dies "potser en dos". Al cap de sis dies un regiment sencer dels marines havia desaparegut; en total la batalla duraria noranta dies, del 15 de setembre al 27 de novembre de 1944, una escala de combat del nivell de Stalingrad o Cassino, amb menys tropes involucrades però sense possibilitat de retirada ni de rebre reforços. Durant la batalla de Peleliu, a Europa Occidental es va produir la campanya Market Garden (Arnhem, Països Baixos), al Mediterrani es lluitava a la línia Gòtica i a Grècia i a l'Est Finlàndia es rendia i les primeres tropes soviètiques enllaçaven amb els partisans de Tito.
La invasió es va fer a les platges occidentals de Peleliu, a tocar de l'aeroport. Un dels regiments d'assalt va topar amb un grup de búnquers ocults en la vegetació (The Point) que els va mantenir aturats a les platges més d'un dia. Els altres regiments van poder avançar per la zona de l'aeroport i poc a poc van anar netejant la part sudoccidental de l'illa. Però el Tinent Coronel Nakagawa Kunio, defensor de Peleliu, va resultar ser un tàctic excel·lent que va dissenyar una defensa en profunditat pensada per entretenir el màxim nombre de dies les tropes americanes. Japó encara creia que si causaven prou baixes als EUA aquests buscarien una pau pactada (l'estat major japonès considerava sacrificables fins a vint milions de japonesos per mantenir l'statu quo de l'Imperi).
Peleliu no va tenir atacs banzai en massa com en les illes anteriors, tot i que el dia del desembarcament hi va haver un petit contraatac amb tancs. Iwo Jima i Okinawa tampoc van tenir atacs banzai. No tenien sentit. La defensa de Peleliu es va basar en la construcció d'un enorme complex de túnels i coves a les muntanyes d'Umurbrogol, al centre de Peleliu. En una zona de terreny molt difícil,
on els vehicles blindats tenien problemes per passar, coberta de vegetació espessa (que seria eliminada amb napalm) i on cada gorja deixava pas a una nova riera, penya-segat o fondalada, l'avenç dels marines es va convertir en una càrrega feixuga que ablania el cervell dels soldats i duia al límit la seva resistència.Després de passar alguns dies a Umurbrogol, els soldats deixaven de sentir, de pensar. Disparaven a tot el que es mogués, fos el que fos. El menjar i l'aigua no arribaven a les posicions de vanguàrdia. El soroll era eixordidor dia i nit i l'única manera eficaç d'eliminar els japonesos era a base d'escalar les roques per arribar a distància de les obertures i enviar-hi el plàstic o el petroli en flames. Les uniques armes que servien en l'infern de Peleliu eren els llançaflames, les càrregues satchel (explosiu dut en una bossa en bandolera), les bombes de mà de fragmentació i els llançacoets, anomenades pels marines zippos, llevataps, pinyes i bazuques.
La reducció de la bossa d'Umurbrogol es va acabar fent seguint les tàctiques dels setges medievals. Tota la zona es va acordonar per impedir el contacte amb altres grups de japonesos ocults en l'illa. Es va establir un eix d'atac i es va avançar poc a poc fixant objectius limitats i assolibles per cada dia. Totes les posicions havien de ser defensables; no tenia sentit morir per ocupar una posició indefensable que hauria de ser abandonada. Es va establir la doctrina de ser generós en la munició i avariciós en l'ús de soldats. Si calia aplanar les muntanyes s'aplanarien, però la sagnia de soldats havia d'acabar.
El setge d'Umurbrogol duraria cinquanta dies, incloent la mort del Tinent Coronel Raymond Gates (81 divisió d'infanteria), mort per un franctirador. Els enginyers van construir camins i rampes per permetre als tancs llançaflames arribar fins a distància de tir de les coves. El llac que proveïa aigua potable als japonesos va ser acordonat.
Cada posició defensiva s'atacava des de tots els punts i cada cova ocupada es segellava amb explosius per evitar que tornés a ser manada per defensors arribats pels túnels subterranis (es va prohibir sempre als atacants entrar als complexs de túnels).L'artista i corresponsal Tom Lea, que acompanyava els marines, va captar l'horror de Peleliu en el famós quadre Marines Call It That 2,000 Yard Stare. Lea explicava el quadre així: Ha deixat els EUA fa trenta-un mesos. Va ser ferit en la primera campanya. Ha patit malalties tropicals. No pot agafar el son durant la nit i es passa el dia buidant forats de japonesos. Dos terços de la seva companyia estan morts o ferits. Aquest matí tornarà a atacar. Quin és el límit d'un ésser humà?
El vint-i-quatre de novembre el Coronel Nakagawa va enviar l'últim missatge a l'exterior. Va cremar les banderes del regiment i va dividir els seus últims 56 soldats en 17 grups amb ordres "d'atacar els invasors en tots els fronts". A continuació, amb el Major General Murai, va cometre seppuku. Tres dies més tard el setge es va donar per acabat i l'exèrcit dels EUA va mantenir la posició sota vigilància. A l'interior de la muntanya, al fons del complex de túnels, un altre grup de soldats japonesos mantenia la posició. Després de negar-se repetidament a rendir-se els atacants van segellar totes els coves que van trobar i els van deixar enterrats. Tot i això, al cap de tres mesos tres soldats japonesos van aconseguir sortir a la superfície (havien cavat una sortida) i van ser capturats.
Anys després encara hi havia rumors de soldats japonesos amagats a les muntanyes i els pantans de Peleliu. Va arribar el rumor d'un assalt contra els barracons de la marina i finalment 120 marines van fer una operació de recerca de japonesos ocults. Els van trobar però no els podien convèncer de rendir-se. Finalment van dur des de Japó un almirall japonès per convèncer als soldats que es podien rendir sense perdre l'honor: el 22 d'abril de 1947 un tinent amb 26 soldats i 8 mariners es van rendir i la batalla per Peleliu va concloure del tot. Aquesta va ser l'última rendició oficial de la Segona Guerra Mundial.
No us perdeu els documentals del Canal Història sobre la batalla de Peleliu!
- Lost Evidence: Peleliu 1/5
- Lost Evidence: Peleliu 2/5
- Lost Evidence: Peleliu 3/5
- Lost Evidence: Peleliu 4/5
- Lost Evidence: Peleliu 5/5
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada