diumenge, 16 de desembre de 2007

85. Saipan & Tinian 1944

Abstract: review of the Osprey book Saipan & Tinian 1944.

Saipan & Tinian 1944. Piercing the Japanese Empire.
Gordon L Rottman
Il·lust. Howard Gerrard
Anglès
Osprey Military
93 p.
ISBN 1-84176-804-9
21,95€

Continuem amb els llibres que he comprat arran de jugar al fabulós Fire in the sky. Després de la conquesta de les Illes Gilbert (batalla de Tarawa) i de les Illes Marshall (batalles de Majuro, Kwajalein i Eniwetok), el camí a les Illes Marianes quedava obert.

Tot i que les Illes Marianes eren, igual que les Gilbert o les Marshall, illes que Japó va conquerir a Alemanya durant la Primer Guerra Mundial i que després va convertir en el Mandat Japonès, mentre que les Marshall i les Gilbert van ser força abandonades, les Marianes van ser l'objectiu d'una política de colonització. Moltes famílies japoneses van ser instal·lades a les illes Marianes per tal de desplaçar-ne la població nativa i construir una societat japonesa. També s'hi van instal·lar molts treballadors coreans, més o menys forçats. Així, les batalles de Saipan i Tinian serien les primeres batalles dels marines dels EUA en que els soldats japonesos estarien defensant població civil japonesa. Les conseqüències serien evidents. A més, les illes Marianes són a distància de bombardeig de Japó. Controlar-les implicava poder iniciar campanyes de bombardeig contra la indústria i la població japoneses per primer cop en tota la guerra (des de 1932 per part dels xinesos).

Una altra diferència amb les Gilbert i les Marshall és que aquestes illes són petites i planes, amb poca vegetació (sobretot palmeres cocoteres) i poca orografia. La defensa d'aquestes illes es basa sobretot en les defenses artificials que s'hi puguin construir (sobretot búnquers) i com que aquestes illes estaven poc protegides les batalles es van decidir sobretot en l'assalt del mar a la terra. En canvi, en el cas de les Marianes (com després passaria amb les Palau, amb Iwo Jima i amb Okinawa) ja estem parlant d'illes grans que inclouen terreny força variat i... muntanyes. Els japonesos van revelar-se com uns mestres en la defensa del terreny muntanyós, sobretot per l'utilització de coves naturals o engrandides artificialment, comunicades entre elles per túnels i que es protegien els accessos mútuament. Un nou tipus de combat esperava als marines.

Per controlar les Illes Marianes calia conquerir tres illes: Saipan, Tinian i Guam. Les dues primeres formaven part del Mandat Japonès i tenien colons japonesos vivint en ciutats i pobles. Guam, per la seva banda, era una possessió dels EUA (conquerida a Espanya el 1898) que Japó havia ocupat els primers dies de la guerra. Els EUA sempre van tractar Guam com un cas apart (era territori dels EUA) i en aquesta sèrie de llibres tenen un volum propi.

La batalla de Saipan va durar 24 dies, del 15 de juny al 9 de juliol de 1944 i la batalla de Tinian va durar 8 dies, del 24 de juliol a l'1 d'agost. Enmig d'aquestes batalles es va produir la decisiva batalla naval del Mar de Filipines, el 19 i 20 de juny. La durada de la batalla de Saipan, 24 dies, per conquerir una illa que fa una vintena de quilòmetres per la banda més llarga ens revela la duresa d'aquesta batalla. Els nordamericans van quedar parats per la resistència japonesa fins al punt que el Tinent General Holland Smith (comandant del cos de marines) va rellevar del seu càrrec al Major General Ralph Smith, comandant de la divisió 27 de l'exèrcit, per considerar que la divisió no lluitava al nivell de les divisions de marines, la 2 i la 4. Aquest cessament va produir amargues rivalitats entre els oficials de l'exèrcit i els dels marines, que encara duren avui.

A Saipan, el desembarcament es va fer en unes platges poc adequades però poc vigilades, amb la qual cosa va haver-hi poques baixes. Els marines van fer bombardeigs i falses aproximacions a les platges amb condicions més bones per tal que els japonesos hi enviessin més defenses. Va funcionar. Un cop a terra, els marines van aconseguir tallar l'illa en dos i avançar poc a poc cap al nord i cap al sud. La part sud va ser alliberada primer ja que tota la part del centre-nord de l'illa té un grup de muntanyes on els japonesos es van fortificar en grups de coves connectades per túnels. Allà la divisió 27 de l'exèrcit va ser incapaç de mantenir el ritme que li imposaven i va acumular fracassos rere fracassos en els assalts contra les fortificacions japoneses.

Quan finalment les muntanyes van ser capturades, la resta de l'illa quedava oberta. El 7 de juliol el comandant japonès, Saito, va ordenar una càrrega banzai de totes les tropes que li quedaven. De fet, Saito va ordenar un gyokysai (trencar la joia) que és una ordre per autodestruir-se en un atac devastador final. Un gyokysai només podia ser ordenat per l'Emperador en persona. L'atac va aconseguir arrasar dos batallons de marines i recuperar 300 metres de terreny. Al final, 4.311 soldats japonesos havien mort en l'assalt suïcida, per 450 marines morts i 600 ferits.

El 9 de juliol els marines van arribar a la costa nord-est, on van conèixer un últim horror: centenars de civils japonesos, que havien estat fugint de la batalla, s'estaven suïcidant en massa: homes, dones i nens, més o menys auxiliats pels soldats japonesos supervivents. La majoria es llançaven daltabaix dels penya-segats de la costa, d'altres es feien explotar bombes de mà al pit. Els marines els van intentar aturar fent servir intèrprets de japonès equipats amb altaveus, però no va servir de res. La societat japonesa de l'època preferia la mort a la rendició. Si fins llavors els marines ho havien vist en les accions dels soldats, a Saipan ho van poder veure en les decisions dels civils.

La batalla de Tinian va ser menys cruenta però cal destacar-ne els seus propis complexos de coves i túnels. L'1 d'agost l'illa va ser declarada segura i la batalla acabada, però fins al 7 d'agost fins a 400 soldats japonesos que no havien estat detectats van anar apareixent de sota terra i combatent a les guarnicions de marines. A Tinian els civils no es van suïcidar en massa sinó a títol individual, però en canvi els soldats van executar molts dels civils que es volien rendir: els lligaven en grups de 15-20 persones i els feien explotar amb càrregues de demolició o bé els llançaven daltabaix dels penya-segats. Altre cop l'horror de l'orgull japonès de preferir la mort a la rendició. Per cert, que de l'aeròdrom de Tinian és d'on es van enlairar els avions que van bombardejar amb armes atòmiques Hiroshima i Nagasaki.

Amb Saipan i Tinian conquerits es podia recuperar Guam amb comoditat i ja es podia pensar en l'atac a Iwo Jima, que aquest sí que era territori pròpiament japonès. Abans, però, els EUA farien un atac estrany i innecessari a una illa sense valor estratègic, Peleliu, que costaria la pèrdua d'una divisió sencera.

Nota: els noms de les illes són els que feien servir els americans en l'època. Els japonesos feien servir altres noms, i arran de la independència d'aquestes illes fa trenta i quaranta anys, alguns dels noms han canviat per adaptar-se als idiomes propis del lloc.

Apunts relacionats: