Diario de un marineE. B. Sledge, 1981
Castellà, trad. de l'anglès per Aida Candelario Castro [With the Old Breed at Peleliu and Okinawa]
Ed. Militaria/Planeta
445 p.
ISBN 978-84-08-08114-2
Eugene B. Sledge era un noiet d'Alabama que va lluitar a la 1a Divisió de Marines dels EUA a les batalles de Peleliu i Okinawa. Durant el seu temps de servei va prendre notes de tot el que passava i, molt de temps després, el 1981 ho va publicar. Havia hagut de deixar passar 40 anys per poder treure fora tot el que havia viscut en aquells inferns del Pacífic.
El seu llibre va ser un èxit immediat i no s'ha deixat de publicar mai. Llegint-lo entenc el perquè. Sledge fa una narració en primera persona, autobiogràfica, que arriba de manera clara i directa al lector però que alhora manté elegància i estil en l'escriptura. Les seves descripcions de l'horror del camp de batalla no busquen la truculència però tampoc són asèptiques: l'autor relata les misèries i les vergonyes des del punt de vista de la naturalitat de la batalla i n'expressa el seu punt de vista des del punt de vista de l'ètica humana.
Segurament la clau del llibre rau en la pròpia manera de ser de l'autor: llegint el llibre a vegades entrem més en el pensament de l'autor que en la descripció de la batalla però, al fer-ho d'aquesta manera, entenem més què hi passa que si només llegíssim descripcions asèptiques.
Sledge va ser a Peleliu i a Okinawa. La Primera Divisió de Marines, on servia, havia lluitat a Guadalcanal i a Cape Gloucester, dues batalles molt difícils però que no servirien de res als veterans de cara als dos següents combats.
Recordem que la campanya americana del Pacífic va girar a l'entorn de l'Operació Cartwheel, que consistia en un eix d'atac doble, amb el General McArthur per Nova Guinea i l'Almirall Nimitz per les Illes Salomó. Els americans feien l'esforç bèl·lic més intens a Europa i les unitats del Pacífic no podien competir contra els enormes destacaments japonesos situats a les principals bases nipones. Així, Cartwheel es va convertir en deu campanyes seguides que van esquivar les bases japoneses principals i van conquerir un seguit de bases i illes menors que tallaven les línies de subministrament de les bases principals i les aïllaven de facto fins a la fi de la guerra.
El problema era que a mesura que els americans avançaven, la resistència japonesa es convertia en més i més dura, tant per la proximitat al Japó com per l'aprenentatge de les batalles anteriors. Peleliu en va ser un clar exemple: situada a l'arxipèlag de les Palau, Peleliu era una base japonesa secundària però que es trobava al flanc de la invasió de les Filipines. La seva captura havia de ser una operació col·lateral i de fet no apareix en gaires llibres d'història, però la batalla que havia de durar tres dies es va convertir en un infern de dos mesos. Peleliu va tenir l'índex de baixes més alt de tota la Guerra del Pacífic... i estratègicament no tenia gaire valor ja que la invasió de les Filipines es va fer sense problemes als flancs.
Sledge descriu perfectament les noves tàctiques nipones: enlloc de fer càrregues suïcides banzai, els defensors es van atrinxerar en complexos de coves cavats sota muntanyes formades per corall dur que es van convertir en ossis camps de batalla pelats, sense vegetació i sense terra on poder cavar. El terra es convertia en metralla i les posicions japoneses només podien ser reduïdes per llançaflames o càrregues de demolició. La rendició era impensable i els franctiradors, omnipresents. Fins i tot un Coronel dels marines hi va morir en combat. En aquestes condicions no es podien enterrar els morts i la sang i els excrements dels soldats empastifaven el terra arreu, la higiene era impensable i tenir aigua neta era un luxe. Els japonesos van aguantar dos mesos en aquestes condicions i al final de la batalla no hi havia gairebé cap presoner: tots havien preferit morir.
Després de Peleliu, Okinawa va començar com una batalla més convencional però quan el front va arribar a la serra de Kakazu tot plegat es va convertir en un malson de la Primera Guerra Mundial, amb trinxeres, pluja, fang, rates i cadàvers arreu. El cansament, la son, la fam i els horrors convertien la gent en cossos sense ànima i el tracte a l'enemic era cruel. Okinawa tenia població civil japonesa i, en molts casos, quan els americans arribaven als pobles els civils es suïcidaven, un fet que tenyia de mals presagis la futura invasió del Japó.
Sledge supera amb vida les dues batalles i ens les transmet més enllà del clixé històric i de l'argumentació estratègica per fer-nos viure la crueltat sense sentit de la guerra.
La meva opinió: imprescindible per als amants de la història i la Segona Guerra Mundial.
Apunts relacionats:
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada