dijous, 16 d’octubre de 2008

147. Sobre el nou auge dels jocs

L'altre dia parlava amb l'E., propietari d'una coneguda botiga de jocs de Terrassa, sobre el nou auge dels jocs de taula. Sembla que la crisi dels anys 90 ha quedat totalment superada, sobretot gràcies a l'aparició dels nous jocs d'estil alemany, els eurogames tipus Catan (1995) o Carcassonne (2000).

Però n'hi ha prou amb un nou tipus de joc per crear el mercat que està apareixent avui?

Segons l'E. el factor més important és l'assentament de tota una generació de persones que han rebut un bon nivell educatiu i que han crescut amb els jocs de taula com a distracció normal d'infància, llegeixis Monopoly (1935), Stratego (1947), Risk (1959) o Trivial Pursuit (1981), una distracció que les generacions anteriors no van poder tenir.

Quan aquestes generacions nascudes a partir de 1965 s'han casat o han tingut fills, han hagut d'ajustar el seu temps d'oci als canvis en la capacitat d'adquisició i en el temps disponible. Aquestes generacions han crescut passant temps en colla i compartint sopars o dinars com a mitjà per passar el temps. Quan el pressupost ja no dóna per sortir a sopar fora cada divendres, l'opció és quedar a casa d'algú.

I a casa d'algú, què fem? Al principi es pot posar un DVD o xerrar una estona, però moltes trobades poden acabar decaient quan no tenim ganes de xerrar o preferim veure les pel·lícules a casa. Els videojocs no són gaire socials. Llavors és quan els jocs de taula són una opció a tenir en compte.

Al principi algú compra un joc que li han dit que és senzill. El joc s'estudia i es practica fins que s'explota. Llavors algú altre compra un altre joc. Poc a poc els jocs són més complexos perquè els jugadors demanen més i més. La distracció està assegurada. I el mercat reneix.

7 comentaris:

Amando Suriñach ha dit...

Evidentment hi ha un auge, perquè aquesta generació ara te poder adquisitiu i pot comprar.
Hi haurà continuïtat?
Això ho poso en dubte, i la contestació la dones tu mateix, nosaltres vàrem créixer jugant, els nostres avis també jugaven, potser no sols per jugar sinó també com una manera de relacionar-se amb els altres.
Diguem-ho d’altre manera abans jugar era un acte normal i alhora social, ara ho és?
Quants pares juguen amb els fills? Els nens juguen al carrer a alguna cosa que no sigui futbol, bàsquet o al ordinador? Els nostres pares es troben al bar per jugar a la botifarra?
Jo he jugat amb els meus fills, però no recordo al meu pare jugar a l’oca amb ells i en canvi els meus avis si que ho van fer amb mi.
Potser ens falta temps? Som massa seriosos?

matias ha dit...

Jo sóc encara més pessimista. El present també és FOSC. Diguem la veritat. Confessem-nos. A quants amics has aconseguit arrossegar a una taula de joc més de dues vegades? Els pots contar amb els dits de mitja mà. Jugar a un "euro" els hi fa gràcia una tarda de pluja i encara... (i nosaltres que fem la feinada proselitista ens quedem pensant que bé ens ho passariem amb un Twilight o un Rommel In the Desert).
Es venen més jocs, sí. Els mateixos de sempre tenen més diners i millors canals de distribució. Però quants jugadors nous? Els quatre gats que aconseguim engalipar! Desenganyem-nos seguim sent uns freaks (i ens agrada!)

Martí Cabré ha dit...

Potser tot és un miratge?
Potser la xarxa ens permet connectar-nos i creure que som més quan en realitat som els de sempre, però ara interconnectats? I això ens anima i ens fa comprar més jocs ja que "creiem" que "els podrem jugar"???

Si fos així, potser vivim en el nostre propi engany?

JDA ha dit...

Jo crec que el boom dels eurogames es simplement perque omplen un forat lúdic que abans era complicat d'omplir...

Els eurogames permeten jugar a un "bon" joc en poc temps (30-60 minuts per partida). Els jocs "de tota la vida" tipus risk, trivial, escacs (els escacs, a més més si els dos jugadors no són de nivell similar no mola gaire jugar), monopoly necesiten masa temps per jugar-hi i acaben cansant ... dos combinacions realment dolentes... Quants trivials o monopolys només s'han obert dos vegades?
Quantes vegades has obert el teu Carcassone? Quantes vegades has obert el teu catán?

El temps d'oci avui dia es masa escás per perdre'l en un joc llarg i monóton... Així que els eurogames omplen aquest forat...

Amb amics que quedem per sopar... ja sabem que després jugarem a quelcom (i s'acaben comprant algun joc que han jugat o fins i tot a vegades m'han demanat un joc per portar a casa de la seva familia que s'hi van el cap de setmana).

A vegades m'han trucat en plan "Dani, aquest dissabte al vespre jugareu a quelcom a casa teva?". I el plan de mirar una peli ha canviat a jugar a quelcom amb els veïns... A vegades ja ni quedem per sopar... directament per jugar a algo...

Quan vam tornar de Menorca amb els gegants... van quedar encantatdísims amb el Hombre Lobo i molts van comprar una copia del joc només arribar... (i el següent cap de setmana sé d'un que hi va jugar en un dinar amb tota la família després d'un dinar familiar de 14 persones)

A la gent li encanta jugar i jugarà sempre (esports, jocs de cartes, jocs de taula, dominós, jocs sexuals, jocs al parc, al carrer, a la consola, a l'ordinador) i sempre es més divertit jugar amb altre gent que jugar sol... a més varietat de jocs més posibilitats que la gent amb la que vagis a jugar s'animi a jugar. Encara que no ho sembli hi ha molta gent que té eurogames a casa seva (un o dos) i juguen (pregunteu als botiguers... en van venent i també a gent que no es "friki eurogamer").. pero molts no van a trobades, no cerquen altres aficionats per internet i no publiquen blogs o postegen a forums...

Total.. Els eurogames agraden i el boca a boca fa que poc a poc arribin a més jugadors (per desgràcia la indústria dels eurogames es masa petita per entrar bé a les grans cadenes i fer grans anuncis a la televisió)

Martí Cabré ha dit...

Bé doncs el comentari d'en JDA recupera la línia de l'E. de Terrassa, amb la proposició que sí que hi ha més gent ara que abans que juga a jocs de taula.

Jo no n'he dut mai negocis però en les diverses botigues que he freqüentat els últims vint anys he vist pujades i baixades destacades en l'oferta lúdica.

Fa vint anys fins i tot al Corte Inglés hi havia wargames. Hi hi vaig comprar un "Magic Realm"!!! Més endavant era impossible trobar res més enllà del "Trivial Pursuit". I ara torna a haver-hi el Carcassonne, el Catan, etc.

I a les botigues especialitzades han tingut èpoques amb molt poca oferta; recordo quan Hasbro va comprar Avalon Hill. Va ser una època duríssima. Semblava que els jocs de taula bons havien de desaparèixer. Però el mercat existia i altres empreses en van ocupar el lloc.

L'expansió actual de les vendes del joc m'ha fet presentar aquest dubte que continua obert: som els de sempre que comprem més o hi ha més gent que compra?

Ah, preguntes, preguntes!

JDA ha dit...

si la pregunta es simiplement...
som els de sempre que comprem més o hi ha més gent que compra?
La resposta es fàcil... Hi ha més gent que compra... Tinc coneguts als que jo no he ensenyat mai de la vida els eurogames, que abans no hi jugaven (ni wargames, ni rol) i que van començar a jugar molt i molt al Carcassone... També conec alguns nanos joves (ara ja són casi aduls a punt de fer els 18) que van començar a comprar figuretes de warhammer i de tant en tant jugaven... (encara que sembli mentida aquella colecció coleccionable sí que va fer que algú s'afegís al tema)

Total... Els de sempre continuem jugant (al que sigui) i a més amés hi ha gent nova (que potser no compren un joc cada dos mesos, pero que si que juguen als eurogames)...

JDA ;)

Amando Suriñach ha dit...

Hi han dos nivells diferents.
El que tenim com a jugador que no deixa de ser una sensació,lligada al moment personal i el de les vendes reals d'una botiga de jocs.
D'entrada poso en dubte que una botiga de jocs sols vengui jocs,té que tocar altres coses.
Crec que per saber si realment és venen o no més jocs tindriem que saber les xifres de vendes dels editors i distribuidors en aquest pais.
Dos apunts:
Si vares trobar jocs al corte ingles és perque un distribuidor va lluitar per colocarlos allà.
De fet per a mí Joc Internacional va ser l'únic distribuidor que va tindre voluntat de ser gran.Es a dir, tenia clar que si creix el joc: el meu negoci creix.
Hasbro va deixar un encefalograma pla en el mon dels jocs de taula i llógicament aquest espai buit s'ha anat omplint. Però això a les botigues no ens va importar perquè aparagué el Magic, que va ser el primer cop que el món ludic generava diners de veritat i alhora posà de manifest la poca profesionalitat dels distribuidors d'aquest pais.