30. Un puente lejano

Abstract: review of the book, "Un puente lejano", Spanish translation of "A bridge too far", by Cornelius Ryan.

Un puente lejano
Cornelius Ryan, 1974
Traducció d'Aurora Ortiz de Zárate Aguirresarobe
Inèdita Editores, RBA Coleccionables
ISBN 978-84-473-5112-1

Un gran llibre per a una gran història. Cornelius Ryan era un periodista irlandès que va cobrir la Segona Guerra Mundial per al Daily Telegraph. Va volar catorze missions de bombardeig, va viatjar amb l'exèrcit del general Patton, el 1945 va ser transferit la guerra del Pacífic i el 1946 va ser destinat a Jerusalem.

Aquest llibre va ser molt important. Quan Cornelius Ryan va publicar aquest llibre, el 1974, es van trencar certs esquemes a l'hora d'explicar les guerres: fins llavors l'operació Market Garden s'havia passat sempre de puntetes en totes les històries i pel·lícules sobre la Segona Guerra Mundial. La història l'escriuen els vencedors i era molt important tenir herois com el Mariscal Montgomery. Explicar el desastre d'Holanda no convenia. A partir d'aquest llibre (i de la pel·lícula homònima de 1977) es van fer moltes desmitificacions sobre la guerra, que encara continuen avui amb obres com Saving Private Ryan o Flags of our fathers.

Situem-nos. Dos mesos després dels desembarcaments a Normandia, els aliats van aconseguir trencar les línies defensives a França. Això va provocar una fugida massiva de soldats alemanys cap a la frontera. Bèlgica va ser pràcticament abandonada. Un exèrcit alemany sencer va ser abandonat a la costa entre Bèlgica i els Països Baixos. Els aliats estaven exultants, però la tardana captura del port d'Anvers impedia aprovisionar amb aliments, munició i gasolina els dos grans exèrcits perseguidors: el de Montgomery al nord i el de Patton al centre.

La disputa entre aquestes dues figures va fer esmolar l'enginy per aconseguir captar l'atenció d'un Eisenhower que no estava disposat a fer prevaler un general sobre l'altre. Llavors va ser quan Montgomery va decidir aprofitar el recentment creat Primer Exèrcit Aerotransportat Aliat. Les tropes paracaigudistes havien funcionat prou bé fins ara per als aliats i això els va animar a unir dues divisions americanes, una divisió britànica i una brigada polonesa en un exèrcit de paracaigudistes i planejadors, sota una direcció combinada angloamericana. Molts alts oficials de l'exèrcit estaven frisosos d'estrenar aquest exèrcit i Montgomery els va donar l'oportunitat: llançaria l'exèrcit sencer sobre els rius i canals situats entre Eindhoven, Nijmegen i Arnhem per tal d'obrir un camí al XXX cos d'exèrcit aliat, que així arribaria a la conca del Rurh alemany. La guerra podria acabar el Nadal de 1944. Eisenhower va acceptar.

El llibre és fabulós. Té un gran estil amb històries individuals de soldats i generals intercalades amb la situació general del camp de batalla (que va ser molt caòtic). Vas saltant del bàndol aliat al bàndol nazi i veus com a vegades les coincidències i a vegades la mala planificació van duent una colla de companyies i batallons fins a un camí sense sortida.

Per funcionar bé, els paracaigudistes havien de capturar sis ponts: Son, St. Odenrode, Veghel, Grave, Nijmegen i Arnhem. Entre Eindhoven i Arnhem, passant per aquests ponts, només hi havia una estreta carretera que no permetia el pas de dos tancs de costat. El terreny holandès tardoral era fangós i la superioritat aèria aliada seria dubtosa pels fronts nuvolosos. Frederick Browning, comandant sobre el terreny de l'exèrcit aliat, va dir a Montgomery que potser s'estaven dirigint cap a un pont massa llunyà.

La fugida desesperada dels alemanys per Bèlgica s'havia aturat a Holanda, en posicions defensives improvisades gràcies a l'altíssima preparació dels quadres mitjans de l'exèrcit nazi. L'exèrcit alemany abandonat a la costa del Mar del Nord no va ser destruït pels aliats: van permetre que poc a poc arribés a la zona de combat i això va impedir que la divisió 101 americana pogués controlar bé la carretera a la zona de Veghel. Els alts de Groesbeek es van omlir de seguida de tot tipus d'unitats que venien d'Alemanya (amb la frontera a uns centenars de metres) que van impedir que la divisió 82 americana pogués ocupar Nijmegen el primer dia. Finalment, dues divisions de blindats de les SS havien estat dutes a Arnhem per refer-les, precisament on havien de saltar la divisió 1 anglesa i la brigada polonesa. La resistència holandesa va avisar desesperadament de l'existència de blindats i tropes SS a la zona, però els serveis d'intel·ligència de Montgomery no en van voler fer cas.

L'operació va ser la més gran operació aerotransportada de la història. Les flotes aèries que duien els soldats i l'equipament feien dos-cents quilòmetres de llargada i nou quilòmetres d'amplada. La sorpresa inicial va ser total, però el desastre final va ser col·lossal. Només cal pensar que després d'aquesta batalla els alemanys, que fins llavors fugien, es van sentir prou forts com per contraatacar el desembre a les Ardennes. Va haver-hi molts problemes i molts actes heroics, que al final no van servir de res. Els paracaigudistes de la 82 van creuar el Waal en un assalt naval diurn que va ser conegut com a "Little Omaha" (fent referència al desastre d'Omaha Beach). Molts paracaigudistes anglesos i polonesos van caure sobre els panzergrenadier de les SS, que els ametrallaven mentre queien. Els blindats anglesos no podien passar per una carretera ocupada per les desferres que s'acumulaven a cada posició defensiva alemanya. Finalment, a la zona d'Arnhem es va lliurar una batalla desesperada entre el batalló de Frost a la zona del pont i les SS, amb combats que als alemanys els van recordar els pitjors moments d'Stalingrad. De fet, uns oficials nazis van reconèixer als presoners anglesos que aquells combats havien estat dels millors combats d'infanteria que s'havien trobat davant dels aliats. Els van preguntar si havien entrenat molta lluita urbana; els anglesos van contestar: "És la primera vegada. La propera ja ho farem millor".

Cornelius Ryan va morir el 1974, mentre promocionava aquest llibre.

La meva valoració: imprescindible.