Avui sis de juny de 2012, l'editorial de Vilaweb, escrita per Vicent Partal, parla de wargames.
La guerra de la Mediterrània
No hi ha cap explicació racional del fet que encara hàgem de reivindicar el corredor mediterrani. Ningú no pot discutir-ne la necessitat econòmica i la urgència, no tan sols per a Europa sinó fins i tot per a l'estat espanyol. Tanmateix, som on som i encara avui s'han de reunir els nostres presidents demanant-lo. Per què? Què s'amaga darrere tanta irracionalitat? Hem de pensar que és mera incompetència? Em sembla que no. Entre més coses, perquè el repàs d'un vell manual militar americà suggereix una resposta que, aquesta sí, s'entén i és ben lògica: som l’enemic.
Parle d'un volum titulat 'A Quick & Dirty Guide to War'. Fou escrit el 1985 per Austin Bay i James S. Dunnigan, dos analistes responsables d'idear jocs de guerra al Pentàgon i al Col·legi de Guerra de l'Exèrcit.
Entenguem-nos: un joc de guerra és una simulació. I durant dècades els militars americans han preparat situacions polítiques potencialment complicades a base de simular-les primer. Quan veuen en l’horitzó alguna cosa que els inquieta fan simulacions de què podria passar. I les fan amb un notable aparell tecnològic, certament, però també amb la participació de polítics que els entrenen sobre les reaccions creïbles dels actors implicats en el conflicte --hipotètic o no.
El llibre explica, de fet, quinze jocs de guerra d'aquests, amb tot el detall imaginable. No diu enlloc que siguen jocs realment jugats, ni jo he aconseguit mai, per més que ho he intentat vegades, que els autors del llibre em donen informació concreta sobre com van aconseguir dades tan precises com les que fan servir. Però hi ha detalls que em fan pensar que som davant una recopilació de jocs realment portats a la pràctica. Per començar, de les quinze guerres explicades en el llibre, dotze han ocorregut; i han ocorregut com el llibre explica, sovint seguint els patrons que s'hi donen.
N'hi ha tres, doncs, que no han ocorregut: una guerra mundial, una altra pels minerals del Carib i una entre Catalunya i Espanya. Efectivament. El capítol catorzè presenta la possibilitat d’una guerra entre Catalunya i Espanya, sense subterfugis ni mitges tintes. I ací entra en joc el segon dels detalls que em fa pensar que les dades que tenen del conflicte ho són tot, llevat d'accidentals: una lectura atenta del capítol ensenya claus i visions (el paper de Montserrat per exemple…) que només persones molt enteses en el nostre país serien capaces de posar enmig de la trama. Ells no són especialistes en nosaltres i en canvi se sap que en algunes ocasions els americans havien simulat què passaria a les seues bases durant la transició. No és tan difícil lligar caps.
Però allò que m’interessa explicar és que el capítol concret que relata la guerra entre Catalunya i Espanya explica una cosa fonamental: que hi ha tres peces que poden inclinar la balança: França (i un dia hauríem de parlar-ne), ETA (que podria desencadenar un conflicte que arrosegués tothom…) i els valencians, que som la 'wild card', la peça decisiva en el moviment de la balança. Dit d'una altra manera: algú va aprendre, gràcies a aquell joc, que un corredor mediterrani potent i unit és una seriosa amenaça a la idea d'Espanya que han tingut sempre i continuen tenint els qui manen a Madrid.
Algú ho va aprendre i algú ho posa en pràctica d'una manera tan persistent i tossuda que dècades després el govern espanyol no fa cas de la Comissió Europea per molt que li ordene que accelere el corredor mediterrani. Nosaltres tenim tota la raó, Europa ens la dóna, però Espanya fa el sord i ens tracta amb tanta displicència i irracionalitat que cal pensar que no hi ha simple desdeny, sinó prevenció. Una prevenció calculada i basada en dades concretes, com les que Austin i Bay expliquen.
Ells tenen saben això de la 'guerra de la Mediterrània' i d'aquí ve que es comporten amb l’aparent irracionalitat que tant ens enerva. Però no ens enganyem: l'actuació de l'estat espanyol no és la de qui va contra tota la lògica perquè sí. Més aviat és la de qui no vol facilitar les coses a l'enemic.
I si no, expliqueu-me quin sentit té perjudicar tota l’economia de l’estat mantenint una sola via a les terres de l'Ebre? Per què van passant els anys i el TGV de París, anunciat perquè arribés el 1992 a Barcelona encara no arriba ni a Girona? O doneu-me una raó sòlida per a entendre per què el mateix any que la Unió Europea proclama que cal fer immediatament i prioritàriament el corredor mediterrani l'estat espanyol no hi dedica ni un euro?
PS: Alguns lectors s'han estranyat que a Amazon i altres botigues es ven el llibre però no troben la informació del capítol sobre Catalunya i Espanya. És perquè el volum va actualitzant-se de forma periòdica amb dades i guerres noves. Jo tinc la segona edició que inclou el capítol del qual parlem...
Entrades
