Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris American Megafauna. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris American Megafauna. Mostrar tots els missatges

dijous, 9 de setembre del 2010

197. Phil Eklund sobre l'efecte hivernacle

Phil Eklund és el dissenyador de jocs com Origins: How we became human, Erosion, Insecta o High Frontier. I naturalment, d'American Megafauna.

En la llista de correu sobre American Megafauna, Eklund comentava que volia canviar alguns dels valors usats en la taula de l'efecte hivernacle, i aprofitant el tema ha fet una observació prou interessant sobre el canvi climàtic. Us el tradueixo:

Parlaré de l'Efecte Hivernacle a American Megafauna, les seves implicacions pels biomes i la seva significància política avui.

La nota del mapa sobre l'expansió dels biomes amb un alt nivell hivernacle es deu al fet que les plantes necessiten CO2 i creixen millor amb alt hivernacle. La regla té l'efecte d'expandir la biomassa de plantes però decrementar la biodiversitat (ja que les cartes de biomes representen altres coses a part de plantes, pot haver-hi excepcioins, les dunes de sorra poden créixer a expenses de les plantes, etc.).

Que això pugui ser així és el resultat d'un taller sobre desertificació on vaig anar als 1980. Alguns dels resultats els vaig usar no només a Megafauna sinó també a Origins, on el Sàhara i altres deserts van i vénen. Resulta que la humitat no és l'única cosa que fa i desfà els deserts. L'efecte hivernacle també hi participa. La idea és que l'atmosfera és sobretot nitrogen i oxigen, i el CO2 només en fa unes parts per milió. Les obertures en les fulles de les plantes anomenades stomata s'han d'obrir bé i esperar que algunes mol·lècules de CO2 hi entrin. Mentre les fulles són ben obertes, es perd aigua. Les plantes del desert s'hi adapten, però amb molt d'efecte hivernacle qualsevol planta pot sobreviure al desert, tancant l'stomata. El desert de Sonora, on visc, pot ser totalment repoblat per algunes espècies d'herbes. La fotosíntesi C3 enlloc de C4 també hi té un paper.

L'escala revisada per l'efecte hivernacle llavors seria: 200, 400, 800, 1600, 3200 ppm (d'acord amb GEOCARB III i Royer Compilations, enlloc del model Rothman que vaig usar al principi).

Amb tot el xivarri sobre el canvi climàtic, alguns jugadors tenen la impressió que els nivells actuals (390 ppm) són d'un nivell sense precedent. A partir de la profunda escala d'un joc de Megafauna, això és ben allunyat de la veritat. El torn final del joc, que representa els temps moderns, és el més baix en nivell d'efecte hivernacle de tota la partida. Ara som en una edat de gel, i l'última edat de gel va ser durant el Permià-Carbonífer, uns 5 torns abans que l'inici del joc (cada torn són 6 milions d'anys). L'hivernacle en l'època dels dinosaures era de 2000-4000 ppm i de 600-1000 ppm en l'època dels mamífers. En el torn final de joc es desploma als valors actuals.

O sigui que durant tot aquest temps, dos-cents cinquanta milions d'anys, no hi ha hagut cims nevats a la Terra, i els pols eren coberts de boscos. Fins avui. L'hivernacle dels darrers milions d'anys ha estat una ona quadrada que alternava entre 300 ppm (gel) i 200 ppm (gel profund). El metrònom de l'ona quadrada sembla dirigit per Milankovich. Aquesta "ona quadrada" té tot tipus de valls i pics, i el pic actual de 390 mesurat a Hawaii és el que condueix a l'actual política de canvi climàtic.

Els perídoes més calents d'aquesta ona quadrada s'anomenen "interglacials". L'interglacial actual s'anomena Holocè i el darrer va passar fa 130.000 anys i s'anomena Eemià. A quina escalfor arribarem aquest cop? Si és com la dotzena d'interglacials que hi ha hagut abans, els pols es fondran del tot abans que el clima es llenci de nou en un gel profund. Els ossos polars moriran? Ja han sobreviscut a dotzenes o potser centenars de períodes interglacials canviant el color del pelatge i els hàbits. Adaptar-se o morir.

De fa temps discuteixo que el clima global el dicta la geologia i l'orogènia, no la biologia. Els processos biològics són paràsits dels processos geològics. De la mateixa manera que els depredadors són "paràsits" de les seves preses, dels quals depenen totalment. Els jugadors poden entendre aquest concepte jugant a American Megafauna, Origins o fins i tot Erosion. Els "Jocs d'Experiència" en general donen la idea que et trobes en una muntanya russa on el millor que pots fer és agafar-te fort. En particular, els jugadors d'Erosion saben que el vulcanisme causa un enorme efecte hivernacle. L'erosió causa un baix hivernacle ja que els factors erosionadors necessiten tant CO2 com les plantes. L'edat de gel del Carbonífer va ser causada pel creixement de les supermuntanyes dels Apalatxes a Amèrica, després que Gondwanaland s'hi estavellés. I l'edat de gel actual es va causar quan India es va estavallar contra Àsia i va formar l'Himàlaia.

Crec que els humans tenen una idea fortament exagerada del seu impacte sobre la Terra. Totes les seves esgarrapades industrials sobre la superfície o les revolucions agrícoles s'han vist abans, a escales vastament superiors, en la profunda història de la Terra.

Curiós, no?

dijous, 9 d’abril del 2009

168. American Megafauna, la lluita entre dinosaures i mamífers

Abstract: review of the evolution game American Megafauna.

Durant La Collonera Russa 2009, en Jordi C. va proposer de fer un American Megafauna. He de dir que em va sorprendre gratament; sota la seva tutela vam fer una partida sencera a aquest joc evolutiu. El joc ens situa en el protocontinent nordamericà just després de l'extinció del Pèrmic-Triàssic (fa 250 milions d'anys). El 95% de les espècies desapareixen del planeta per raons desconegudes i dos nous tipus d'animals, rèptils i mamífers, veuen desaparèixer els obstacles per a convertir-se en les espècies dominants. Els rèptils ho serien durant els 180 milions d'anys del Mesozoic i els mamífers en els següents 70 milions d'anys de Cenozoic (fins avui).

Cada jugador du un protoanimal, que es classifica en un doble eix rèptil/mamífer i herbívor/carnívor. L'eix rèptil/mamífer és fix per a cada protoanimal durant tota la partida, mentre que l'alimentació herbívora o carnívora pot canviar cada torn. Tot i poder triar, cada protoanimal és més hàbil com a herbívor o com a carnívor en funció de la seva dentadura, que és fixa durant tota la partida.

Cada jugador disposa d'un cartró amb el seu protoanimal i espai per a tenir fins a tres animals més derivats del primer. Cada animal té una indicació de la seva mida (de quilos a tones) i espai per indicar els nous gens que ha adquirit i que modifiquen el seu cap, tòrax o extremitats.


Abans de començar a jugar s'escullen una trentena de cartes d'entre el centenar que componen el joc i es disposen cara avall. A cada torn s'agafen un parell d'aquestes cartes i s'apliquen. Els continguts de les cartes poden ser diversos:
  • nous biomes: representen canvis en la vegetació o població d'insectes d'una zona del continent
  • intervenció extraterrestre: normalment són desastres en forma de meteorits, canvis en la composició atmosfèrica, etc.
  • nous genomes: propicien la capacitat d'adaptació dels nostres animals; es poden adquirir per subhasta de gens
  • nous llinatges: permeten crear un nou animal derivat del nostre; s'adquireix per subhasta de gens; ens permet multiplicar les nostres probabilitats de sobreviure
  • immigrants: espècies que venen d'altres continents i colonitzen algun dels nostres biomes.
El joc ens obliga a adquirir nous gens per poder sobreviure als canvis en la composició dels biomes, uns canvis que sovint són lents però que es poden accelerar (molt!) si hi ha canvis climàtics. I de tant en tant hi ha canvis climàtics. De tant en tant els jugadors obtenen nous gens que cal acumular per tal de poder guanyar les subhastes de genomes: així es representa de manera simple com els gens han creat una nova funcionalitat per a l'animal (un fenoma). Si creem una nova família d'animals, els nous hereten tots els gens de l'animal mare però a partir d'aquell moment evolucionen per separat i cal invertir en genomes per a cada un d'ells.

Els genomes són ben variats: per menjar pastura, per menjar arbres, per menjar insectes, per operar de nit, per obtenir velocitat, per obtenir armadura, per perforar armadura, per ser amfibi, per ser aquàtic, etc.


Hi ha tres genomes que converteixen l'animal en correcamins: nocturnitat, velocitat i armadura. Si un depredador (un animal que aquell torn és carnívor) no té els equivalents de nocturnitat, velocitat i perforació d'armadura, no es pot alimentar d'aquell herbívor. Això pot causar que s'alimentin exclusivament d'una sola població herbívora sense defenses, l'extingeixin i el propi carnívor s'extingeixi per haver eliminat la seva única font d'aliment. Aquesta situació, que passa sovint, l'ha d'evitar el jugador que té animals carnívors durant la seva fase d'expansió, vigilant no créixer massa. Com veieu, és un joc que té detalls molt ben trobats.

Potser l'únic problema del jocs és la presentació, feta amb cartolina prima i amb peces que cal retallar. Crec que val la pena buscar figuretes i peces de fusta que representin els genomes i els animals; el joc guanyarà força. D'altra banda, l'autor es va dedicar a dibuixar tots els tipus de biomes del joc, els quals tenen tots el seu nom científic i la seva explicació.

A nivell de documentació, American Megafauna és un joc excepcional que ens transporta dos-cents milions d'anys enrere i ens fa viure la relació constant entre la variació climàtica del planeta, els canvis que comporta en la vegetació i les formes de vida més simples i l'adaptació necessària dels animals dominants per continuar sent dominants... o deixar d'existir. Altament recomanat!

166. La Collonera Russa 2009

Abstract: a gaming weekend last March near Vilafranca del Penedès, where I played Successors and American Megafauna.

Fa quinze dies, el club de Vilafranca del Penedès "La Collonera Russa del Lansquenet Sodomita que diu "Vine i Acota't!" Mais oui? C'est moi" i la Catalan Guild del BGG van organitzar el seu segon cap de setmana de jocs de taula.

L'indret triat per a l'esdeveniment batejat com a La Collonera Russa 2009 va ser Cal Morcaire, una casa rural del poble de La Llacuna, situat entre Vilafranca i Igualada. L'elecció va ser excel·lent: la casa té una planta baixa i tres pisos amb vint llits en total. Cada pis té cuina i dos lavabos. Aquesta disposició ens permetia tenir partides simultànies a cada pis i encara sobrava lloc.

A la trobada hi vam anar vora trenta persones, dels quals vint ens hi vam quedar a dormir. A part de gent de Vilafranca i contrades properes, hi vam anar gent de Tarragona, Girona, Lleida, Terrassa i fins i tot una persona de Barcelona. S'ha de dir que en general al barcelonins és als qui els costa més d'abandonar el seu municipi, no només per temes lúdics. Va ser una bona oportunitat per posar cares als noms de diverses persones molt interessants que només coneixia pel nom.

I a què vam jugar?

Jo vaig fer dues partides a Successors i una a American Megafauna. Successors és un joc que vaig comprar per Nadal i encara no havia pogut provar. Vam fer primer una partida 'de prova' amb en Jan (Tarragona), en Jordi (Lleida), l'Amando (Girona) i jo mateix (Terrassa) que es va convertir en una dura competició de vuit hores i on en Jan de Tarragona va estar a punt de guanyar si no hagués estat per una carta de Condemna que li vaig llançar en l'última jugada. Al final la vam deixar en empat a falta d'un torn, per cansament i per provar altres coses.


Però va quedar el cuquet i vaig voler fer un altre Successors, altre cop amb l'Amando i ara amb en Ruben (Girona) i en Bo (Vilafranca). Aquesta partida va ser èpica, amb una durada total de dotze hores, de les quatre de la tarda de dissabte a les quatre del matí de diumenge.


Al final en Bo va guanyar la partida gràcies a la conquesta de Grècia i Rodes a l'últim torn, des d'una posició central i gràcies al domini d'Egipte. L'Amando havia aconseguit els dos hereus d'Alexandre però els va haver de fer matar al no tenir prou legitimitat per proclamar-se regent. En Ruben va dominar l'est durant tota la partida (tenia Perdiccas i Peithon) però es va estavellar a Frígia. Finalment, jo tenia Macedònia i Tràcia però les lluites contra l'Amando a l'Anatòlia ens van desgastar mútuament i van facilitar el camí de la victòria a en Bo.

S'ha de dir que tots plegats vam tenir massa agressivitat envers els altres jugadors quan hi havia força zones del mapa amb elements independents que només esperaven que els conqueríssim; però això també va fer que la partida tingués una emoció molt alta ja que els guanys els fèiem sempre a costa d'altri.

Finalment, diumenge vam fer un American Megafauna. He de dir que em va sorprendre gratament; sota el tutelatge d'en Jordi C. vam fer una partida sencera a aquest joc evolutiu. Només puc dir que ja he encarregat aquest fascinant joc, del qual parlaré en un apunt posterior.

A part d'aquestes partides, la trobada té la gràcia de poder veure altres jocs en funcionament i poder fer-te'n una idea. En el meu cas vaig treure les següents ràpides impressions:
  • Advanced Squad Leader: el clàssic joc tàctic de la Segona Guerra Mundial és un dels meus jocs preferits; va haver-hi una partida de l'Starter Kit a l'últim pis, amb un escenari entre americans i alemanys de l'any 1944.
  • Angola: un joc per a quatre jugadors sobre la Guerra Freda a Angola que promet molt; se'n va fer una llarga partida que va acabar en empat. És en preorder a MMP.
  • Battlestar: Galactica: un joc per a sis jugadors basat en la sèrie de televisió (la del 2004) en que dos dels jugadors són infiltrats cylon que intenten sabotejar la nau. La resta de jugadors han d'aconseguir fer salts a l'hiperespai fins a arribar a un planeta anomenat... Terra. Sospites i intriga, un joc de nivell mig molt adequat per a hàbils manipuladors.
  • Firestorm: Operation Bagration: un joc de la sèrie Flames of War que recrea l'ofensiva russa del juny de 1944 contra el centre alemany. Combina figuretes amb un mapa senzillot. És vistós per les fletexes vermelles de plàstic que marquen les ofensives i que s'han d'omplir amb peces de tancs i vehicles diversos.
  • The HellGame: un wargame de fantasia que recrea les lluites entre dimonis per aconseguir el control dels set cercles de l'Infern. Combina estratègia amb fantasia, no el vaig seguir prou per valorar-lo.
  • Hispania: un joc que vaig tenir durant unes hores; me'n vaig desfer per la mala qualitat de les instruccions. A la Collonera em van refermar la decisió.
  • Munchkin: un filler per passar l'estona que uns quants van perpetrar divendres al vespre.
  • Pax Britannica: un monster game que recrea la segona meitat del segle XIX i que va durar quasi tant com el període recreat. M'hi havia apuntat però al final vaig preferir repetir el Successors per dominar-ne bé el reglament. El PB és un joc que cal dur dominat i on és imprescindible dur llibreta de notes i calculadora.
  • The Republic of Rome: un altre clàssic que m'agrada molt. Crec que els jugadors van perdre dues vegades contra el sistema. És un joc realment difícil però atractiu.
  • Twilight Imperium 3rd Edition: un joc d'imperis galàctics molt atractiu visualment (amb els taulellets de planetes i les naus de plàstic) però que demana una taula MOLT grossa, saber bé les regles i dedicar-hi hores. Això sí, feien cara de passar-ho bé, no com els del Republic of Rome que patien a cada torn.
  • Twilight Struggle: sense dubte, aquesta recreació dels cinquanta anys de Guerra Freda és un dels millors jocs dels últims anys. Se'n va fer alguna partida en l'ambient tranquil de l'últim pis.
  • Wings of War: combat tàctic entre avions de la Primera Guerra Mundial. Tinc l'expansió de la Segona Guerra Mundial i no m'acaba de barrufar, potser perquè només l'he jugat amb dos jugadors. A La Collonera hi van desplegar unes estovalles amb un mapa de la campinya francesa dibuixat a sobre (pintat!) i el van jugar unes sis persones amb miniatures. Potser així es gaudeix més del joc; com a mínim passa a ser molt i molt vistós.

Enllaços recomanats: