dimecres, 31 d’octubre del 2007

68. Un joc i un llibre

Twilight Struggle segueix sent el nº1 a aquesta taula.
'CCCP Power' Lluís és l'adversari a batre.

Cap joc com aquest té tanta jugabilitat (inicis sempre diferents, estratègies sempre diferents) degut al seu sistema de joc dirigit-per-cartes (card-driven).

I al mateix temps cap joc aconsegueix aquest fantàstic regust d'ambientació històrica que ens agrada al jugadors de jocs de simulació.

Aquesta és una de les virtuts que demanem a un bon joc: que ens faci desitjar saber més sobre el període històric.

I és per això que, acompanyat de la compra d'un joc, sovint hi ha la compra d'un llibre. Un joc i un llibre.

El que us presento és "La paz simulada" i els seus autors són tres reconeguts historiadors catalans: F. Veiga, E. Ucelay Da Cal i A. Duarte. El seu subtítol ho diu tot: "una historia de la guerra fría 1941-1991". Està força bé i situa cronològicament i per zones tots els fets destacats d'aquest apassionant període. Totes les zones calentes i els països on es lliura la batalla entre les dues potències.

Sabíeu que l'any 1951, en plena guerra de Corea, el general McArthur va recomanar l'ús de bombes atòmiques per acabar amb el conflicte? i que finalment, per les seves crítiques, el president Truman el va haver de destituir?


Apunts relacionats:

diumenge, 28 d’octubre del 2007

67. The Spanish Civil War 1936-1939

Abstract: review of the Osprey book The Spanish Civil War 1936-1939

The Spanish Civil War 1936-1939
Frances Lannon
Robert O'Neill, Series Editor
Anglès
Osprey Publishing
92 p.
ISBN 1-84176-369-1
14,95€

La Guerra Civil Espanyola del 1936-1939 continua essent avui l'origen de debats molt i molt tensos, fins i tot dins dels nuclis familiars. L'acció de govern a Catalunya i a Espanya encara té referents en aquella crua guerra i això remou les entranyes, tant per bé com per mal.

De fet, si mirem enrere, veiem que aquesta guerra és la cirereta del pastís d'una història notòria en guerres civils. De fet, des de l'Espanya moderna es funda sobre la base d'una guerra civil, la Guerra de Successió, a la qual segueix una dura repressió contra els ciutadans perdedors (entre els quals, els catalans).

Després, durant el segle XIX tenim tres noves guerres civils, les Guerres Carlines, de les quals la segona es produeix únicament a Catalunya (la Guerra dels Matiners). Aquí els bàndols ja són més difosos ja que els carlins defensen alhora una barreja d'antic règim amb un retorn als furs; triar bàndol ja és més difícil.

Amb la Mancomunitat de Prat de la Riba els catalans vam tornar a existir com a comunitat, però això ho va aixafar Primo de Rivera, que ja temia pel model espanyol borbó. I amb la Segona República el model d'estat per Espanya ja es va fer a miques. La ineptitud de les classes dirigents espanyoles de fer polítiques de concessions limitades per frenar les classes obreres va fer que l'olla, de tant bullir, reventés.

La revolució del 1934 contra el govern de la CEDA ja va ser el primer avís que s'acostava un vaitot. I el cop d'estat del militars del 1936 va ser el tret de sortida d'una carnisseria terrible que va acabar amb la vida de 500.000 persones, l'exili de 400.000 i l'execució en la postguerra de 50.000 persones més, en una Espanya de 24 milions d'habitants. Terrible. Tothom va tenir parents o amics represaliats per un o altre bàndol i és que en aquesta enèssima guerra civil entre espanyols triar bàndol ja va ser suïcida. El bàndol nacional estava format per militars, falangistes, gent d'església, empresaris conservadors, empresaris liberals, monàrquics alfonsistes, monàrquics carlistes, terratinents... El bàndol republicà estava format per republicans, anarquistes, comunistes estalinistes, comunistes antiestalinistes, socialistes radicals, socialistes moderats, obrers, camperols... Però amb aquestes barreges tan grosses difícilment ningú podia trobar-se còmode amb tota la gent del propi bàndol ni odiar a tota la gent de l'altre bàndol.

Al bàndol republicà la guerra va derivar en un conat de revolució durant els primers mesos, quan els anarquistes van aconseguir força armament i van començar la revolució, per intentar aconseguir un punt de no retorn. Aquesta revolució va tenir un primer fre en el govern de Largo Caballero i finalment en el de Negrín, en que els comunistes simplement van aniquilar els moviments anarquistes i també els comunistes no estalinistes (el POUM). Les relacions entre el govern d'Espanya i el de Catalunya van ser sempre molt tenses, fins al punt que el comunista Negrín va declarar que preferia una Espanya feixista que una Catalunya independent. Per la seva banda, el PNB va aliar-se amb la República per salvar l'estatut basc. Com que el PNB era un partit confessional, que s'aliés amb els comunistes li va sentar a Franco com una patada als litxis, cosa que va propiciar una postguerra duríssima contra el nacionalisme basc i una tanda d'afusellaments de capellans bascos durant la postguerra, pel delicte de ser nacionalistes (per cert, que a aquests capellans no els beatifiquen).

Per la seva banda, Franco (que va succeir a Sanjurjo en el liderat del cop d'estat), va unir tota la dreta en un sol moviment indefinit, anomenat simplement el movimiento, que fins i tot en la indumentària va barrejar els uniformes de diversos grups. Com a únic dirigent del moviment, Franco va tenir llibertat d'acció per fer la guerra que volia: enlloc d'atacar immediatament Madrid i aconseguir una victòria llampec, es va dedicar a conquerir una per una totes les ciutat republicanes i a afusellar tots els presoners. Així de simple. La guerra ja no era una lluita pel poder sinó una qüestió d'extermini de l'Espanya equivocada. Les matances nacionals de Badajoz (on es van afusellar a 2.000 presoners), Màlaga o Bilbao (on es va bombardejar des del mar a les columens de refugiats) van ser d'una crueltat extrema, així com els bombardejos aeris de Durango o Guernica, que no tenien cap tipus de defensa antiaèria. Al cantó republicà, els primers mesos es van caracteritzar pel descontrol anarquista en les matances a Catalunya o les matances de Paracuellos, a Madrid, on es van executar a milers de persones empresonades pel govern per sospita de simpaties nacionals. El setge de l'Alcàsser de Toledo, la batalla de Terol o les grans batalles de Madrid (Brunete, Jarama i Guadalajara) i la definitiva Batalla de l'Ebre van ser també una mostra d'una crueltat endimoniada per part dels dos bàndols, que sabien que la rendició significava la mort. La mort personal, però també la mort de l'Espanya desitjada. No hi havia marxa enrera.

Qui guanyés aquesta guerra guanyaria el futur.

Per cert, l'autora del llibre és una dona i inclou uns capítols molt interessants sobre com la guerra va afectar la vida de diverses dones, als dos bàndols. La seva mirada sobre el patiment civil, més enllà de les vicissituds del camp de batalla, també li donen un toc de profunditat absent en altres obres similars.

La meva valoració: excel·lent

Apunts relacionats:

dilluns, 22 d’octubre del 2007

66. Tobruk 1941

Abstract: review of the Osprey book Tobruk 1941

Tobruk 1941
Jon Latimer
Il·lustracions de Jim Laurier
Osprey, Campaign 80
96 p.
21,95 €
ISBN 1-84176-092-7

Erwin Rommel va ser un dels generals mítics de la Segona Guerra Mundial.

La seva força expedicionària al nord d'Àfrica, l'Afrika Korps, el va fer entrar d'immediat al terreny de la llegenda i el mite vivent, un mite que mai va decaure per causa de la seva mort prematura (Rommel va ser forçat a suïcidar-se després del fallit assassinat de Hitler).

Erwin Rommel havia estat un bon oficial durant la Primer Guerra Mundial i va servir a l'escola d'oficials durant el període d'entreguerres. Va brillar en la campanya de França de 1940 quan les seves tropes van descol·locar totes les tropes franceses gràcies a l'aprofitament del moment de victòria i a una comunicació amb les tropes molt eficient. Hitler, que buscava sempre herois individuals per tal que les masses s'hi emmirallessin, el va promocionar enaltint-lo en la premsa i quan els italians van demanar ajut per frenar l'avanç anglès per Líbia (colònia italiana), Hitler va enviar Rommel a Tuníssia per tal que anés agafant més experiència de combat, ara davant dels anglesos.

Aquest llibre d'Osprey ens relata la primera campanya de Rommel, que va aconseguir capturar tota la Cirenaica en un moviment ràpid i decidit, davant d'un exèrcit anglès lent i desorganitzat, que va anar sempre a remolc. Del 3 de març a l'11 d'abril de 1941, les tropes d'ocupació angleses van anar fugint davant les forces lleugeres de Rommel, que va desobeir les ordres dels seus superiors italians i va convertir els tempteigs a nivell de batalló en una ofensiva en tot el front.

De fet, els anglesos tenien molts altres fronts oberts: Grècia, Creta, Xipre, Malta, el Líban, Síria i Irac. S'estaven retirant de Grècia i Creta procurant no tenir gaires baixes. Mantenien Xipre sense tropes (van construir-hi una divisió de cartró per enganyar la intel·ligència alemanya) i mantenien Malta gràcies a la RAF. Van envair el Líban i Síra per desfer les forces franceses de Vichy (col·laboracionistes) i van envair Irac per destronar-ne els àrabs pro-nazis. Mantenir la Cirenaica era realment molt secundari.

Davant l'avanç de Rommel, els anglesos es van retirar una línia darrera l'altra fins a tornar a la frontera egípcia, però van mantenir un parell de divisions al port fortificat de Tobruk, defensat pel Tinent General Leslie Morshead. Aquestes tropes, moltes de les quals australianes, van aguantar un setge de l'Afrika Korps que va durar fins al novembre de 1941. Durant tot aquest temps els alemanys no van aconseguir trencar les defenses de Tobruk però els anglesos tampoc van aconseguir foragitar les tropes de Rommel durant molt de temps, tot i llançar cinc ofensives: Brevity, Battleaxe, Treacle, Supercharge i Cultivate. Finalment, l'operació Crusader va trencar el setge alemany.

El llibre ens situa en l'avanç per la Cirenaica i tot el període del setge i ho fa molt bé. Explica els motius pels quals els alts oficials van triar determinades estratègies i explica també els detalls de diversos enfrontaments, des de combats de carros blindats fins a atacs d'infanteria i el constant setge artiller contra el perímetre de Tobruk.

Per evitar que els defensors caiguessin en la rutina, els oficials australians feien patrulles nocturnes cada nit que acabaven sovint en combats a la baioneta contra les patrulles alemanyes que buscaven forats al perímetre.

Els alemanys van provar d'assaltar el perímetre un parell de vegades. La segona vegada van aconseguir capturar uns quants búnquers del perímetre a la zona de Ras El Madauur, que van restar en mans alemanyes des del maig fins a la fi del setge, al novembre. Tot i això, no van poder aprofitar aquest queixal per fer-ne una explotació decisiva. Els australians tampoc tenien la força per desallotjar l'Afrika Korps d'aquesta posició i es van limitar a reforçar un segon perímetre.

Tobruk va ser un maldecap per a Erwin Rommel, senyor de la improvisació i la intuïció però massa impacient per a planificar correctament un setge llarg. Els britànics, acostumats a planificar 'pel llibre', es van trobar en el seu element. I ho van fer durar.

La meva recomanació: molt bo.

dimarts, 16 d’octubre del 2007

65. La Terra Mitjana a GoogleMaps

Abstract: about a GoogleMaps representation of Tolkien's Middle Earth.

El web elFenomeno.com ha tret una versió del mapa de la Terra Mitjana (El Senyor dels Anells, de J.R.R.Tolkien) que es pot veure amb l'eina de visualització de mapes de GoogleMaps.

El resultat, força curiós, el podeu veure ací.





Via OjoBuscador

dissabte, 13 d’octubre del 2007

64. Republicans a Creta i Gibraltar britànic

Abstract: review of an ASL scenario in the magazine Alea, number 32.

Llegeixo a l'últim número de la revista Alea una anècdota ben sucosa. Es tracta d'un escenari del wargame Advanced Squad Leader escrit per E. Martí i Fernando G. Maniega, titulat Apaches en Creta. Aquest escenari vol compensar la balança pel que fa a la participació de tropes espanyoles a la Segona Guerra Mundial.

Gairebé tots els articles i escenaris de jocs fan referència a la División Azul, la divisió 250 de la Wehrmacht integrada per voluntaris falangistes espanyols, que van combatre prou bé prop del front de Leningrad. La seva gran gesta va ser la batalla de Krasny Bor, on uns 5.000 espanyols van aconseguir aturar l'atac d'uns 35.000 soldats russos i tres batallons de blindats.

La pega és que no trobem gaires referències a les actuacions dels republicans espanyols (molts dels quals eren catalans) ja que no van poder actuar com a unitats independents ja que el seu estat havia desaparegut. La majoria es van integrar a unitats de la Legió Francesa i, després de la caiguda de França i l'adveniment del Règim de Vichy, es van allistar a l'exèrcit britànic, on sovint van participar en unitats de comandos i forces especials. El seu caràcter decidit i despesperat (duien en guerra des de 1936 i havien de guanyar la Segona Guerra Mundial per poder tornar al seu país) els feia idonis per a aquestes posicions. Tot i això, l'exèrcit britànic els va usar sovint com a carn de canó, per exemple durant la retirada de Dunquerque.

L'escenari de la revista Alea (número 32, pàgina 27) fa així:

Alea 2GM-1. Quan la notícia de la rendició de França arriba a les guarnicions de la Legió Estrangera a Síria i al Líban, els espanyols que hi eren allistats inicien una deserció massiva per arribar a Palestina on es poden unir a les forces britàniques que continuen lluitant. Al principi generen moltes suspicàcies entre els seus nous companys, que qualifiquen les tendes espanyoles de gàbies de monos cridaners. Tot canvia amb les primeres maniobres nocturnes. Els espanyols, destinats a una unitat de comandos, capturen tots els centinel·les i vigilants els simulacres. Un oficial va declarar, dècades més tard, "avançaven sense fer soroll, més silenciosos que els apatxes. Eren guerrillers nats". Entrenats per a fer missions al desert, el seu destí canvia amb la invasió alemanya de Creta (1941). Quan arriben a l'illa l'exèrcit aliat es troba en plena retirada. Prop de la plana d'Askifou són desplegats per cobrir la retirada dels britànics. El seu capità, el canadenc McGibbon, eleva una queixa davant el que considera que és una missió suïcida.

La retirada es va fer efectiva. Les tropes de la Commonwealth es van concentrar al voltant del petit poble de pescadors de Sfakia, al sud de Creta, on es va fer un nou Dunquerque. Per als republicans espanyols la idea d'una nova captura era molt trista. Segurament els alemanys els enviarien a l'Espanya de Franco, on serien tots afusellats, tal i com es feia amb tots els republicans entregats, des de simples milicians a exministres del govern del Front Popular (i, podríem afegir, el President de la Generalitat).

Afortunadament, l'oficial mèdic del batalló, el capità Cochrane, que havia lluitat a Espanya amb les Brigades Internacionals, va tenir una gran idea. Va indicar als republicans que, quan fossin capturats, s'havien de declarar com a habitants de Gibraltar i, per tant, ciutadans britànics. Aquell va ser el major contingent de gibraltarenys capturats mai en qualsevol conflicte!

diumenge, 7 d’octubre del 2007

63. Puerto Rico

Abstract: review about the eurogame Puerto Rico

Puerto Rico (2002) és un joc d'estil alemany o eurogame que recrea la colonització de l'illa de Puerto Rico, al Carib.

És un joc molt atractiu que ha guanyat tres premis de disseny de jocs el 2002 i el 2003. És el joc més conegut d'Andreas Seyfarth.

El joc consisteix en fer punts a través de l'exportació de barrils de matèria manufacturada cap a Europa i a través de la construcció d'edificis a San Juan, la capital de Puerto Rico.

Els edificis es poden construir amb diners provinents de la venda de barrils de matèria manufacturada. I les manufactures es poden fer treballant a les plantacions del camp i a les fàbriques de la ciutat.

Per obtenir plantacions, treballadors, fer barrils de matèries, construir edificis, vendre o exportar cal seguir un torn ben curiós i original. El joc ofereix cada torn vuit personatges:
  • alcalde: fa arribar nous treballadors a Puerto Rico i permet redistribuir tots els treballadors de cada jugador
  • colonitzador: permet adquirir noves plantacions
  • capatàs: crea barrils de matèria manufacturada a partir de la combinació de plantacions i fàbriques
  • constructor: permet construir edificis a San Juan
  • mercader: permet vendre barrils
  • capità: obliga a desfer-se de tots els barrils als vaixells del port
  • dos buscadors d'or: fa guanyar una moneda només al jugador que l'escull
Per torn, un jugador escull un personatge i tots els jugadors fan la seva acció associada. El jugador que ha escollit el personatge té una bonificació (l'alcalde fa guanyar un treballador més, el constructor construeix més barat, etc.). Un cop tots els jugadors han fet l'acció d'aquell personatge, el següent jugador escull un nou personatge i es repeteix el procés. No es pot repetir un personatge en un torn.

Quan tots els jugadors han escollit un personatge i s'han fet les seves accions, es posa una moneda a cada personatge no escollit (per fer-lo més atractiu de cara als següents torns), es retornen els personatges a la pila de personatges i passa al següent torn, on el primer jugador a escollir ara serà el següent jugador, de manera en algun moment tots els jugadors han pogut escollir primer.

Aquest torn fa que sempre quedin accions per jugar i que l'ordre en que es juguen els personatges sigui totalment imprevist. És força difícil preveure les accions del torn i cal anar molt en compte en no trobar-se limitat a personatges inútils per la nostra situació actual.

Així, cal disposar de barrils en tot moment per si es poden vendre o exportar, però tenir-ne massa d'acumulats els pot fer perdre si els vaixells d'exportació queden plens. També podem tenir mancança de treballadors a les plantacions o les fàbriques o mancança de diners per poder construir els edificis o fàbriques necesaris per a la nostra estratègia.

I és que Puerto Rico ofereix moltes estratègies diferents. El joc està molt ben equilibrat, de manera que és possible guanyar de maneres diverses, tot i que la clau sempre està en les exportacions. Si es pot assegurar una quantitat mitjana de barrils a cada exportació, la victòria és a la butxaca.

Els edificis que construïm també són importants. A part d'oferir punts de victòria, cada edifici ofereix una nova possibilitat al jugador. Així, les fàbriques permeten construir els barrils que mouen tot el joc. Però també tenim els magatzems que ens poden salvar barrils quan no els podem exportar o la hisenda que ens permet obtenir més plantacions o l'hospici ens posa treballadors automàticament a les plantacions. Escollir cada cop l'edifici més adequat a la nostra estratègia és vital per a guanyar el joc.


Puerto Rico
és un joc addictiu, amb un nivell d'estratègia mitjà, que pot enganxar al jugador veterà i al novell. La seva tematització és correcta, amb una bona situació d'ambient i el desenvolupament del torn i de la partida són prou àgils un cop els jugadors es familiaritzen amb el joc. És d'aquells jocs que et fa adonar dels erros que comets un cop és massa tard, i això fa ràbia! Després d'una partida de Puerto Rico sempre penses "potser si hagués triat el capità o potser si hagués construit la universitat o potser si..."

La primera imatge d'aquest apunt és de
BoardGameGeek.

Apunts relacionats:

62: Tsuro. El camí del drac

Abstact: review of the boardgame Tsuro.

Tsuro en japonès significa passadís. El joc Tsuro (2005) és un joc ben senzill i elegant en que cal anar situant taulellets en un taulell de joc, seguint l'ordre dels jugadors. Cada jugador té una pedreta amb un dibuix d'un drac, que comença la partida fora del taulell i ha de mantenir-se dins del taulell tota l'estona. Quan un drac surt del taulell de joc, queda eliminat. L'últim drac a mantenir-se en el taulell guanya.

Les regles són ben senzilles. Cada taulellet quadrat té el dibuix d'uns passadissos que es creuen fent giragonses. Quan situem un nou taulellet l'hem de situar de manera que algun dels nous passadissos entri en contacte amb el nostre drac. Llavors movem el drac seguint el passadís fins que arriba al final del nou taulellet.

Si aquest passadís connectés amb altres passadissos de taulellets posats prèviament, hauríem de seguir el passadís fins al final. Si el drac de pedra cau fora del taulell de joc, perd. Si queda dins del taulell, continua jugant. Si un drac xoca amb un altre drac (perquè els passadissos queden connectats, tots dos queden eliminats).

El joc és ben senzill i dura un quart d'hora (realment ràpid!). Té la gràcia d'intentar evitar els passadissos ja creats, que sovint ens duran fora del taulell de joc, però la dificultat d'haver-ho de fer amb els taulellets que ens van sortint a l'atzar.

Tsuro és més un joc d'atzar que de pensament, perquè amb força jugadors qualsevol moviment dels altres jugadors ens pot desfer tota la planificació de moviments que tinguéssim, però crec que és un joc molt interessant per a la canalla més crescudeta perquè obliga a pensar els propers moviments que farà el drac a partir dels tres possibles taulellets que tenim a la mà, amb les diverses combinacions que resulten de rotar-lo sobre ell mateix. Això obliga a fer un cert pensament abstracte, poc per al jugador veterà però interessant per al novell.

Aquest joc el vam poder provar a la 1a Trobada de jocs de Girona.

Totes les imatges d'aquest apunt són de BoardGameGeek.

Apunts relacionats: