dijous, 22 de novembre del 2007

72. Unes presidencials

Sí senyors, ja és aquí - ja ha arribat. "1960 The Making of the President".

Com bé explica el Martí, eleccions presidencials als Estats Units. Ufff!




És un joc bomba. Per què? Deixeu-me fer una reflexió ben poc reflexionada i a raig: inicis del vici, naixement del wargame -simulació militar, totes les guerres (estratègics) i batalles (operacionals) i combats (tàctics) del món i de la història // el vici s'extén, jocs temàtics - des de la roma republicana a la guerra freda, des de l'expansió d'una civilització mediterrànea fins al desenvolupament ekonòmic d'una empresa // i ara arriba "1960", un pas més en la SIMULACIÓ d'un MOMENT HISTÒRIC (no militar) MOLT CONCRET (no temàtic). Un joc de simulació i un manual d'història, 2x1.

Sí, "Twilight Struggle" ja apuntava cap aquí, però encara aprofitava els camins militar i temàtic. "1960 The Making of a President" ja ens situa clarament en una altre dimensió. Quin serà el proper joc que li seguirà la traça. Alguna idea?


[Per cert, amb el Lluís ja hi hem jugat un parell de vegades. Totes dues Nixon ha canviat la història. Lluís, quan hi tornem?]

Apunts relacionats:

dimecres, 21 de novembre del 2007

71. El menú del cap de setmana

Aquest cap de setmana tenim casa rural i ja hem quedat que presentaré els jocs que he adquirit l'últim any a tota la gent de la colla que encara no els coneix.

He preparat un menú equilibrat i progressiu que espero que sigui ben digerible i llaminer. La base són jocs d'estil alemany, una agradable sorpresa per al paladar acostumat a la fredor calculadora del wargame nordamericà.

Per obrir boca començarem amb Carcassonne, el joc més popular d'aquesta categoria. Editat el 2000 però ambientat a l'edat mitjana europea, es tracta de construir el mapa d'una comarca fictícia a base de posar taulellets com si es tractés d'un terra enrajolat. Els taulellets tenen dibuixos de ciutats, camins, monestirs i camps i a mesura que anem completant-los anem aconseguint els punts que ens duran a la victòria. Un joc bonic, amè i senzill, per dos a sis jugadors.

A continuació durem el primer plat. Es tracta d'Els Colons de Catan, el primer joc d'estil alemany, editat el 1995. En aquest joc hem d'expandir-nos per una illa verge i col·locar els nostres pobles i ciutats de manera estratègica per maximitzar la nostra recol·lecció de recursos i minimitzar la dels altres jugadors. Tot i que no hi ha confrontació directa entre els jugadors, la posició de les nostres peces és molt més determinant que a Carcassonne. Per tres a sis jugadors.

El plat fort. Podrem triar entre dues opcions igual de saboroses.

La primera opció és Puerto Rico, un joc de 2002. Aquest joc està considerat com un dels millors (si no el millor) d'entre els que simulen producció i venda de mercaderies. L'objectiu del joc és aconseguir punts i els punts s'aconsegueixen enviant mercaderies des de Puerto Rico cap a Europa. Però les mercaderies s'han de fer i per fer-les cal tenir fàbriques i matèria prima. I la matèria prima s'ha de recollir al camp i les fàbriques s'han de gestionar. I totes les infraestructures s'han de comprar i els diners s'aconsegueixen venent productes... Tot plegat sembla complicat però després d'una partida de prova de seguida s'agafa el ritme. Puerto Rico: un joc per als qui tenen ànima d'empresari! Per tres a cinc jugadors.

La segona opció és Juego de Tronos, de 2003. Aquest joc està ambientat en el cicle de novel·les Song of Ice and Fire, de George R. R. Martin. Més enllà de l'argument de les novel·les, la situació que es planteja al joc és la d'un continent sense rei i cinc poderoses cases feudals que es disputen el tron vacant: Baratheon, Lannister, Stark, Tyrell i Greyjoy. El joc sembla una mica el mític Risk, però sense poder fer aquelles arrambades de banda a banda del món. Per poder mantenir els exèrcits cal posseir províncies amb recursos, i són limitades. D'altra banda, els personatges de les novel·les es fan servir per resoldre els combats amb un sistema que prima les retirades abans que la destrucció de l'enemic. Finalment, l'amenaça sempre present dels salvatges del nord del Mur fan que ningú pugui descuidar l'esquena. En aquest joc es permeten fer pactes i aliances... i trencar-les quan es vulgui! Per tres a cinc jugadors.

Les postres. Per endolcir aquest àpat presentaré 1960: The Making of the President, un joc del 2007, que encara és calentó i fa olor de nou. Es tracta de la recreació de la campanya presidencial dels EUA entre John Fitzgerald Kennedy i Richard Milhous Nixon, el 1960. Aquesta campanya va ser pivotal per molts aspectes, entre els quals destaca l'ús de la televisió i el gir de papers entre els partits demòcrata i republicà. És un joc dirigit per cartes, que ens permeten recrear situacions concretes de la campanya electoral i també fer la nostra pròpia campanya, amb accions que inclouen les visites als estats, els anuncis a la TV, les declaracions a la premsa i fins i tot el debat televisiu entre els dos candidats. Un joc per als interessats en la política i que és exclusivament per dos jugadors. Ja se sap, la política americana sempre és cosa de dos!

Espero que aquest menú sigui ben profitós i... sort!

Apunts relacionats:

dimecres, 14 de novembre del 2007

70. Entrevista a José Carlos de Diego (BSK)

El proper cap de setmana a Sabadell es fa la marató de 24 hores de jocs de taula. De dissabte al matí a diumenge a la nit. No us ho perdeu!

Us copio l'entrevista (castellà) feta per Víctor Colomer a José Carlos de Diego, creador i responsable del gran fòrum BSK:

José Carlos de Diego, juegos de mesa—Ya le estamos esperando.
—Me gusta venir a Sabadell. Estuve en unas jornadas hace un par de meses y me encantó.
—¿Por?
—Porque mi amigo Genís del Refugio del Sátiro lo tenía todo muy bien organizado.
—En internet le conocen por WKR.
—Era el seudónimo con que firmaba mis relatos. Ahora es mi nick: William Kensey Rodríguez.
—¿Le va lo inglés?
—La época victoriana.
—Preside incluso la British Society of Knowledge, BSK, que tiene de inglesa tanto como William Kensey.
—Era una sociedad que montamos con los amigos de juventud. Hoy es la web www.labsk.net
—Portal impresionante donde los haya.
—Hay foro, secciones, juegos online gratis, enigmas de lápiz y papel...
—Acaba de obtener el premio a la Mejor Web de Juegos de Mesa.
—Es una de las páginas punteras del país. La visita gente de España y toda Latinoamérica.
—También le han premiado el juego de mesa de su invención El Club de los Martes.
—Es un juego secuencial inspirado en la novela homónima de Agatha Christie.
—¿Cómo se juega?
—El máster propone un enigma policíaco y los demás tienen que averiguar, en una hora máximo, el culpable, sus motivos, cómo lo hizo, etc.
—¿Sin fichas ni tablero?
—Es sólo un libro con algún marcador para apuestas y normas muy estrictas de turnos, preguntas, interrupciones...
—¿Se prueba un juego antes de sacarlo al mercado?
—Muchísimo. Yo hace siete años que estoy perfeccionando El Club de los Martes. Habré dirigido más de 200 partidas. Lo importante es que sea divertido.
—¿Y ha cambiado algo para que sea más divertido?
—Alkgo sí porque al principio sólo eran preguntas y respuestas al estilo veo-veo.
—¿Y ahora?
—Ahora le he añadido la mecánica de un juego de mesa con algo de rol: cada jugador tiene un personaje y debe comportarse en consecuencia.
—¿Qué le gusta tanto de la época victoriana?
—Sherlock Holmes, Agatha Christie, aquella aristocracia tan elegante pero manchada de sangre...
—¿Vienen de esa aristocracia victoriana los McCann, padres de Madeleine?
—No sé yo si serán herederos de aquella burguesía británica. Desde luego son muy fríos, muy británicos y tienen contactos importantes. Parecen personajes de Agatha Christie.
—¿Aparecerá un día el cadáver de Maddie?
—Seguro que sí y entonces sabremos toda la verdad.
—¿Cree que los padres pueden tener algo que ver?
—No tengo ni idea. Pero me ha parecido un mercadeo asqueroso la popularidad de la noticia. No entiendo porque esta niña es famosa y de tantas otras niñas desaparecidas ni se ha hablado.
—Porque aquí se sospecha de los padres.
—Al principio no y ya era noticia. Pero desde luego hay ahí algo oscuro que no me gusta nada.
—¿Podría ser un caso para El Club de los Martes?
—-Perfectamente.
—Su web es también de denuncia. Os quejáis, por ejemplo, de que algunas distribuidoras censuran juego ¿Me lo explica?
—Hay empresas que se niegan a distribuir los juegos porque también se venden online por internet. Las tiendas de calle se quejan porque en internet sale más barato y la distribuidora acepta su presión y no sirve ése juego.
—¿Le da pena que tanto adolescente juegue sólo a videojuegos?
—Hay videojuegos que están muy bien y media hora al día a la Play no hace daño a nadie.
—Nunca es media hora.
—El abuso sí es malo, el videojuego no. Y, si invitas a ese chico a una mesa, disfrutará con el juego de mesa.
—¿Cómo le motivas?
—Jugando. Le explicas que no todo es Trivial, Risk o Monopoly. Le invitas a un Pasajeros al Tren o un Carcasone, que son facilísimos de aprender y muy divertidos, y le decubres un nuevo mundo. Alucinan.
Elementary my dear William

dimecres, 7 de novembre del 2007

69. Medal of Homer

Us poso la sensacional presentació del capítol "Medal of Homer" que es troba al videojoc dels Simpsons. És una paròdia-homenatge al gran "Medal of Honor" en estil simpsons.



Aquí podeu veure tot el capítol en dues parts. En la primera part, en Homer i en Bart han d'alliberar la ville de Saint Capitulons. Un nen alemany ha tirat una pedra contra els habitants del poble i tots s'han rendit. Caldrà eliminar les banderes blanques i evitar les fräulein que volten pel poble.



En la segona part cal infiltrar-se al portaavions particular del senyor Burns i capturar-los. Caldrà evitar els musculosos mariners fets a imatge i aparença de l'Smithers.



Com tots els productes Simpson, genial!