Successors és un joc per a quatre jugadors que simula les batalles entre els generals d'Alexandre el Gran (356-323 aC) a la seva mort.El vast imperi d'Alexandre no va aguantar les batzegades d'ambició dels seus antics companys i, després de cinquanta anys de guerra, amb traïcions i pactes canviants, l'imperi d'Alexandre es va fragmentar en els imperis antigònid, ptolemaic i selèucida. Aquesta nova divisió va durar cent anys fins que els dos primers imperis van caure sota la bota de Roma i el tercer sota els cavalls Parts. Però això és avançar història: el joc es centra en els cinquanta anys de guerra entre la mort d'Alexandre i la consolidació d'una nova força imperial.
Cada jugador du una facció consistent en dos dels generals d'Alexandre, escollits a l'atzar. Cada general comença amb unes tropes i una posició fixes, segons el general. Així, ens podem trobar que els dos generals es trobin en posicions adjacents (com ara Macedònia i Tràcia) o bé totalment separats i amb el camí ple d'enemics enmig.
Els vuit generals inicials amb les seves províncies de partida són:
- Antígon (Frígia)
- Antípater (Macedònia)
- Cràter (Cilícia)
- Leonat (Hel·lespont)
- Lisímac (Tràcia)
- Pitó (Mèdia)
- Perdicas (Babilònia)
- Ptolomeu (Egipte)
Un altre factor d'equilibri és que a l'inici de cada impuls hi ha una rendició automàtica dels espais no fortificats ocupats per les nostres tropes i que després de jugar la carta (per punts o per esdeveniment) podem fer un moviment de tropes o un reforç (a part del que hàgim pogut fer amb la carta). Això fa que, tinguem la carta que tinguem, a cada torn podem sotmetre poblacions i o bé moure o bé reforçar. A part, les cartes tenen puntuacions mínimes de 2 i màximes de 4, la qual cosa genera poca distorsió en el repartiment.
Tot plegat fa que el joc sigui molt equilibrat i que calgui bé plantejar els moviments i pactar les no agressions amb els altres jugadors.
El joc es pot guanyar per domini en punts de victòria (VP) o en legitimitat (L), o bé per arribar al final del joc i tenir més punts de victòria.
Els VP s'aconsegueixen sobretot pel control de províncies, però també per altres factors com ara el control de flotes. La L s'aconsegueix per dominar els hereus d'Alexandre, el cos d'Alexandre o per no haver atacat un altre jugador sense motius: cada torn s'etiqueta el jugador amb més VP com a Usurpador i qualsevol jugador pot atacar aquest Usurpador sense perdre l'etiqueta original de Campió. Si algú ataca un jugador que no és l'Usurpador, perd l'etiqueta de Campió i els 3 punts de legitimitat que atorguen. A part, la legitimitat pot propiciar que en alguna batalla les tropes fidels a Alexandre renunciïn a combatre contra un general més legítim que el seu propi general.
Els combats són molt simples: es conten els factors de combat de cada bàndol i es sumen dues tirades de daus: el resultat es creua en una taula amb valors i qui obté el valor més alt guanya. El perdedor perd TOTES les tropes mercenàries i pot perdre macedonis addicionals. Les tropes que sobreviuen es deixen a banda i no es recuperen fins al torn següent. En les partides que hem fet, a més, és habitual que algun general hi deixi la pell.
Les tropes poden ser mercenaris, macedonis i macedonis reials (aquests darrers es deixen influir per la legitimitat dels generals). També poden aparèixer de tant en tant elefants, torres de setge i els Escuts Platejats, un grup de tropes fidels a Alexandre i que ja no saben a qui seguir.
Els generals tenen un factor estratègic que s'usa per activar les tropes i un factor tàctic que és el valor mínim que pot treure cada dau en combat (per exemple, un factor tàctic de 3 converteix tots els resultats de dau de 1 i de 2 en 3; així una tirada de 2+4 serà convertida en 3+4 i donarà 7 enlloc de 6). Tot i poder perdre generals, cada jugador disposa de quatre generals menors que pot moure com vulgui i que són molt pràctics per atacar les províncies independents, tot i que no poden fer front a una gran batalla contra un dels generals principals.
El joc és tens perquè sovint el lideratge canvia a cada torn. Ser etiquetat com l'Usurpador dóna Casus Belli a qualsevol jugador per atacar-te les posicions fortificades i, com que això és molt rentable, de ben segur que ho fan. Successors és d'aquells jocs en que és millor preparar una bona segona posició per atacar la primera posició al final de la partida, quan no hi ha possibilitat de reacció per part dels adversaris.
D'altra banda, el mapa és ple de zones independents que poden ser una bona font de VP sense atacar altres jugadors ni crear enemistats o causes a revenjar. També hi ha cinc exèrcits independents que es poden activar amb determinades cartes i que poden molestar força: el potent exèrcit grec (que va mantenir a ratlla a Antípater en les Guerres Làmiques i va causar la mort de Leonat); l'exèrcit de Capadòcia; els colons grecs que tornen de la Índia i els bàrbars iliris i escites. Tots plegats una bona colla de molèsties que tergiversen els millors plans.
Com a resum, Successors és un gran joc de nivell mig. Amb quatre jugadors que coneguin el reglament assegura una tarda (o un dia) sencer de diversió. Amb els canvis constants de lideratge i el factor sorpresa que representen les taules, cada partida és diferent, sense comptar amb el fet que la posició inicial de cada jugador també canvia a cada partida.
Serem el legítim successor d'Alexandre el Gran? Potser si aconseguim la regència del seu fill o del seu germanastre? O si aconseguim transportar el seu cos des de Babilònia fins a Macedònia? O deixarem de banda la legitimitat i ens farem senyors d'Àsia pel control de les províncies clau? O ens farem senyors de la guerra locals? O dominarem el Mediterrani? Hi ha tantes maneres de guanyar com jugadors, però només un serà el Successor.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada