dilluns, 5 de juliol de 2010

193. Unidades de élite de Israel, de Samuel Katz

Abstract: review of Osprey's book "Israeli elite units since 1948", in a Spanish edition.

Unidades de élite de Israel
Samuel Katz, 1988
Castellà, trad. de l'anglès per José Gortázar Azaola [Israeli elite units since 1948]
Ed. Osprey
72 p.
ISBN 978-84-473-6402-2

Aquest llibre forma part de la col·lecció "Fuerzas de Élite", que fa un repàs del desenvolupament i d'algunes accions memorables de diversos cossos d'elit de diversos països al llarg de la història.

Aquest és el primer llibre d'aquesta col·lecció que comento al blog, però en general trobo que és una col·lecció més fluixa que no la de batalles.

En el cas que ens ocupa el llibre parla de les unitats d'elit d'Israel. No parla per tant de forces regulars ni de les grans guerres, sinó de les unitats de comandos i forces especials que van actuar tant en determinades batalles de les grans guerres del modern estat israelià com en operacions de contraterrorisme, sabotatge i infiltració entre guerres. D'altra banda, el llibre comença uns quants anys abans de la creació d'Israel el 1948, ja que ja des d'inicis del segle XX, sota el control turc, els àrabs tenien sobre la taula l'objectiu d'expulsar tots els jueus de casa seva. Alguns dels grans dirigents del Tsahal, com Moshe Dayan, es van formar en unitats paramilitars que defensaven les ciutats jueves de Palestina molt abans que la ONU creés l'estat jueu.

L'exèrcit jueu d'abans de la Segona Guerra Mundial era el Haganah. Algunes de les seves unitats d'elit són el Notrim, els Doderot, les Fo'sh, i les (SNS) Special Night Squads (dirigides per l'excèntric capità Wingate).

La Segona Guerra Mundial va canviar les aliances de la zona. Fins llavors occident vivia en un plàcid antisemitisme i es refiava en general més dels àrabs que dels jueus, però l'aliança entre els nazis i l'islam va orientar els britànics a una aliança amb els jueus (enemics dels àrabs) per protegir de Hitler el Canal de Suez i les connexions amb Àsia.

L'SOE va treballar amb el Haganah per crear la secció de Sha'I per fer sabotatge contra els interessos nazis. El 1941 el Haganah va crear el Pal'mach (Companyies de Xoc), que serien les tropes encarregades de protegir els jueus palestins si Rommel aconseguira vèncer a Montgomery en la guerra del Nord d'Àfrica. El Pal'mach també va combatre contra els francesos de Vichy a Síria i al Líban, sobretot amb les tropes Shachar, formades per homes i dones àrabs antinazis, dels quals els anglesos deien que "un soldat val per un batalló". Moshe Dayan va perdre el seu ull (recordeu el seu ull tapat) combatent en aquesta època contra els francesos nazis.

L'any 1943 el Pal'mach tenia més de mil comandos operatius, incloent el Pal'yam (naval) i el Pal'avir (aeri). Fins i tot van crear la Secció Alemanya amb jueus alemanys i austríacs que havien rebut instrucció de la Wehrmacht, per actuar com a quintacolumnistes en cas d'una victòria nazi.

L'any 1945, vençuts els nazis, el Pal'mach va atacar violentament els britànics, que mantenien el control de Palestina des de l'expulsió dels turcs el 1918. En aquest sentit, tots els actes del Pal'mach, al dependre del Haganah, es van orientar només a objectius militars i es va posicionar en contra del terrorisme jueu propiciat per Irguan i Lehi.

A partir de la independència d'Israel van començar els atacs àrabs. El Tsahal (Tzava Haganah l'Yisrael) es va crear amb vuit brigades més tres brigades del Pal'mach. Durant tota la guerra el Pal'mach es va trobar a la primera línia del combat: la brigada Yiftach va conquerir Safed als Fawzi al-Kaukij, la brigada Harel, comandada per Isaac Rabin, va aguantar Jerusalem davant els atacs de la Legió Àrab i Abd al-Kader al-Husseini, la brigada Hanegev va atacar l'exèrcit egipci al Néguev fent cops de mà en jeeps equipats amb MG-34 i PIAT, seguint l'aprenentatge de foc obtingut al Long Range Desert Group britànic durant la Segona Guerra Mundial. El 54è Batalló de Reconeixement, una unitat d'ultraelit de la Brigada Giva'ati, va aconseguir conquerir Beersheva, El-Arish i fundar la ciutat d'Eilat (al Mar Roig) contrarellotge just abans que l'ONU declarés l'alto el foc.

D'acord amb el seu esperit democràtic, Israel va dissoldre el Pal'mach després d'assegurar la seva independència, per evitar una excessiva influència dels militars en el govern. El proper cos d'elit seria, com en la resta de països moderns de l'època, el cos de paracaigudistes, dels quals el llibre en parla força. El primer grup especial de paracaigudistes van ser la Unitat 30, que havien de protegir la frontera de les incursions àrabs. Es va crear el 1952 i es va dissoldre el 1953, substituïda per la Unitat 101, dirigida pel jove comandant de 24 anys Ariel Sharon. Sharon va rebre carta blanca per formar la unitat i els millors soldats se li van unir en massa. En aquesta hermètica unitat no hi havia salutació militar i les relacions entre oficials i soldats eren informals. Però hi havia una regla d'or: ningú podia tornar a la base sense haver complert la missió assignada. Actuaven vestits de paisà, sense ràdio i sense equipament mèdic. La Unitat 101 va ser la base per fundar el Batalló 890, que va fer molts atacs preventius contra Egipte, Síria i Jordània fins al 1956, en que van ser decimats en la inútil batalla del pas de Mitla. Els paracaigudistes van ser reconstruïts i van ser determinants en la Guerra dels Sis Dies, però durant les batalles de desgast del 1967 al 1973 van passar a fer de policia fronterera durant les Mirdafim o persecucions dels guerrillers àrabs, que no van parar fins que Jordània va expulsar als palestins cap al Líban. Durant la guerra de 1973 els paracaigudistes van liderar l'atac contra la Granja Xinesa, a la zona del Sinaí, on van perdre més de 50 soldats i van tenir centenars de ferits. A la zona del Golan van entrar a territori siri i van destruir ponts i vies de comunicació. En aquesta època els paracaigudistes ja duien llançagranades LAW de 66 mm i míssils contracarro TOW, muntats en jeeps i transports M-113. L'any 1982 Raful Eitan va decidir envair el Líban amb 60.000 soldats per destruir les bases terroristes àrabs que llançaven contínuament coets contra Israel. Els paracaigudistes tenien l'objectiu de destruir la base de l'OLP a Sidó i el campament de Ein el-Hilweh. Al no poder usar armament pesat per evitar les baixes de civils, el combat per Ein el-Hilweh va durar set dies i va causar nombres baixes israelianes. Quan la invasió es va convertir en una ocupació indefinida, els soldats es van convertir en forces d'ocupació que perseguien dia i nit les guerrilles àrabs per territori libanès; l'objectiu d'evitar que caiguessin projectils sobre Israel s'havia aconseguit.

L'autor dedica també algunes pàgines a la Brigada Golani (infanteria del Tsahal). Aquesta brigada tenia fama de ser el cubell d'escombraries del Tsahal ja que a partir de 1948 va rebre un gran nombre d'immigrants analfabets, indisciplinats i gens motivats per la guerra. El canvi els va venir el 1959 amb la creació de la força de reconeixement de la brigada, la Sayeret Golani, que no acceptava voluntaris. Només els millors elements de la Brigada Golani podien entrar a la Sayeret, cosa que va crear un estímul de millora que es va escampar per tota la brigada.

Finalment l'autor dedica algunes pàgines a les migrades tropes d'elit de les forces navals israelianes (els Kommando Yami) i a les diferents forces territorials i de reconeixement: el Sayeret Egoz, el Sayeret Haruv, el Sayeret Hadruzim i el Sayeret Mat'kal.

El llibre conté força fotografies de bona qualitat i unes quantes làmines que retraten l'evolució de les tropes d'elit israelianes del 1937 al 1987.

La meva opinió: un llibre interessant per tenir una visió global sobre aquestes forces. Per l'objectiu del llibre no hi ha grans explicacions genèriques sobre el Tsa'hal, que cal buscar en altres llocs.

Apunts relacionats: