Abstract: review of the Osprey book Tarawa 1943.
Tarawa 1943
Derrick Wright, 2000
Il·lust. Howard Gerrard
Anglès
Osprey Military
94 p.
ISBN 1-84176-102-8
21,95€
La Segona Guerra Mundial va tenir tres grans fronts: Europa Occidental, URSS i Àsia , però sovint els europeus obviem aquest últim front. El meu aprenentatge en aquesta guerra, com el de tots els meus compatriotes, va iniciar-se en l'impacte del nazisme i el blitzkrieg, l'èpica del Desembarcament de Normandia i l'infern de Stalingrad.
Més endavant vam aprendre els noms d'altres batalles, com ara Arnhem, Montecassino, Kharkov o Kursk, i l'existència d'altres fronts com ara la guerra del desert, la campanya d'Itàlia o les batalles dels partisans iugoslaus. Però els temes asiàtics quedaven lluny: el pont sobre el riu Kwai, els kamikaze i les bombes atòmiques eren les úniques referències. Amb un interès creixent, vaig descobrir noves batalles: Guadalcanal i Midway les principals, Leyte i la guerra a la Xina com a secundàries. Però quan vaig començar a jugar a
Fire in the sky em vaig adonar que la guerra al Pacífic era molt més que això. Vaig comprar els llibres d'Osprey sobre les campanyes dels marines i em vaig haver de treure el barret: la proesa que van fer no és prou recordada, ni en l'imaginari de Hollywood ni entre la cultura wargamera. Segurament perquè és molt difícil de reproduir.
Aquest llibre sobre la batalla de
Tarawa em va introduir al tema. De fet jo ja tenia el mòdul
Blood Reef: Tarawa de l'
Advanced Squad Leader, però no hi he jugat i no entenia què tenia a les mans. De fet, sovint
veiem coses però no les
entenem. I crec que ara he entès la campanya del Pacífic.
L'estratègia japonesa era clara: no podrien superar mai la potència industrial dels EUA i per tant l'objectiu era una pau negociada en que Japó guanyés una gran influència a tot Àsia. Les colònies britàniques, franceses i holandeses eren fàcils de conquerir, els països respectius havien caigut en mans dels nazis o hi estaven a punt. Però Japó creia que els EUA defensarien els europeus (cosa dubtosa) i per això van decidir atacar a Pearl Harbor i destruir la flota americana en un sol cop. L'atac va anar molt bé excepte el fet que no van destruir les instal·lacions logístiques de la base militar i que aquell dia els portaavions americans eren fora.
Això va permetre als EUA reaccionar molt ràpidament. Japó havia conquerit en pocs dies Filipines, Indonèsia, Nova Guinea, Tailàndia, Malàisia, Singapur, Taiwan duia anys ocupant parts de Xina (que és molt i molt gran). Un front va quedar tancat a Birmània contra els anglesos i l'atre a Nova Guinea contra els australians. El pla lògic per als americans seria pujar des d'Austràlia per Indonèsia, saltar a Filipines, passar per Xina i atacar Japó. Aquesta era l'estratègia de McArthur i la que l'alt comandament japonès havia previst: milions de soldats japonesos estaven atrinxerats en tots aquests llocs.
Però l'Almirall Nimitz va suggerir una novetat: ocupar els atol·lons que Japó havia ocupat durant la Primera Guerra Mundial (molts d'aquests atol·lons els havia comprat Alemanya a Espanya al tombant de segle). A part de Truk, anomenat el Gibraltar del Pacífic, pocs d'aquests atol·lons estaven fortificats. Es podia fer una estratègia de salts d'illa en illa fins arribar a distància d'invasió de Japó, i tot això sense haver d'atacar els grans exèrcits japonesos d'Indonèsia o Xina.
El primer objectiu era l'arxipèlag de les
Illes Gilbert, on la principal base japonesa estava a l'illa de
Betio, a l'atol·ló de
Tarawa. El 20 de novembre de 1943 la 2a Divisió de Marines hi va desembarcar. Mai s'havia fet una operació de desembarcament contra una posició de platja ben defensada (a Guadalcanal els japonesos es trobaven
a l'interior de l'illa). Va ser un desastre. Vora mil soldats americans van morir en la batalla, quasi tots entre el corall i la platja.
Les illes del Pacífic tenen totes una franja de corall que les protegeix de l'oceà i que forma llacunes tranquil·les en forma d'atol·lons. Per fer un desembarcament cal baixar els soldats dels vaixells de tranport a les llanxes d'assalt, perquè els vaixells no es poden acostar a les costes poc fondes. Però les llanxes d'assalt no poden atravessar els coralls. Així és que els marines van haver d'inventar els amtracs o tractors amfibis: vehicles amfibis amb orugues i en el desembarament calia fer passar els soldats de les llanxes als amtracs a la zona del corall, fer arribar els amtracs a la platja, descarregar els soldats i tornar enrere a buscar més soldats a les llanxes que, mentrestant, haurien tornat als vaixells a carregar soldats. Com es pot entendre, això és molt complicat, i més quan el mar es mou i quan t'estan disparant amb ametralladores i artilleria de costa.
Els bombardeigs previs no van anar gaire bé. En el cas dels cuirassats, els seus obusos rebotaven a l'illa i anaven a caure al mar. L'illa era massa petita i plana per rebre bé el bombardeig. I els atacs aeris van fer poc mal, excepte desfer el terreny i impedir als tancs americans de moure-s'hi bé. L'únic factor a favor era que la invasió es va fer per la platja menys defensada pels japonesos, que tenien quasi tots els búnquers orientats a les zones amb menys corall. Els marines van desembarcar pel nord, per la zona de més corall però això els va deixar exposats durant més temps al foc enemic mentre estaven a l'aigua.
Els marines van fer equips especials que havien de guiar els tancs per les zones de poc calat, ja que les dotacions dels tancs no veien res des de dins dels vehicles i també van fer un equip de franctiradors que va ocupar el moll de l'illa. Aquestes accions van anar més o menys bé. Un cop a la platja, la confusió va ser terrible. Per sort, el Major Michael Ryan va agrupar totes les tropes que va trobar a la zona de platja on havia anat a parar (que no era la que li tocava) i el dia D+1 va conquerir la platja Green, poc defensada. Això va crear un portal per a tots els batallons de marines que esperaven per desembarcar, que així van poder arribar a Betio sense baixes i van ser claus en la conquesta de l'illa.
El 23 de novembre la batalla acabava i començava la neteja de la resta de l'atol·ló.Dels 5.000 soldats japonesos que defensaven l'illa només van quedar vius un oficial i setze soldats. La resta van morir en combat o es van suïcidar al quedar acorralats. Aquesta va ser la primera vegada que els marines es trobaven amb els suïcidis en massa, un fet luctuós que va durar tota la guerra.
A nivell tàctic, els japonesos van cometre l'error de no llançar un contraatac mentre els marines encara eren a les platges. No ho van fer en cap moment en tota la guerra, potser per por de l'artilleria americana, però els bombardeigs artillers sempre s'aturaven en el moment d'arribar a les platges, per evitar el foc amic. Tarawa també va viure una càrrega banzai com les que ja s'havien vist a Guadalcanal, molt efectista però poc efectiva. En general, la defensa japonesa no va ser de gran nivell. Arran del desembarcament, l'alt comandament japonès va ordenar la fortificació de la resta d'arxipèlags del Pacífic, però ja no tindrien temps de crear defenses sòlides. Les Illes Gilbert ja eren sota control dels EUA i el següent objectiu cap a Japó serien les Illes Marshall.
Apunts relacionats:
Els dies 21, 22 i 23 de desembre de 2007 es fa la 3a Trobada de Jocs de Taula de Barcelona, al Casinet d'Hostafrancs.
El proper dissabte 15 de desembre de 2007, a dos quarts de set de la tarda, al local del Memorial 1714 (Fossar de les Moreres, Barcelona) es presenta el llibre
Les Illes Marshall i les Carolines es troben emmig del pas per arribar a les Marianes, l'últim arxipèlag abans d'arribar a les illes pròpiament japoneses. A les Carolines, però, hi havia la base fortificada de Truk, anomenada el Gibraltar del Pacífic. Assaltar Truk seria extremadament costós en vides i per això la decisió estratègica va ser avançar per les Marshall i simplement assaltar les Carolines amb una flota de portaavions per destruir la seva operativitat.
Comparades amb la resta de batalles del Pacífic, les batalles de Majuro, Kwajalein i Eniwetok van ser de les menys dures que van haver de lluitar els marines. Les lliçons de Tarawa s'havien après bé i va haver-hi una gran coordinació entre els bombardejos navals i aeris i els atacs amfibis. A més, l'operació de desembarcament es va fer amb més rapidesa i precisió que a Betio, la qual cosa va decrementar la quantitat de temps que els marines passaven exposats amb l'aigua per la cintura.
El primer objectiu era l'arxipèlag de les Illes Gilbert, on la principal base japonesa estava a l'illa de Betio, a l'atol·ló de Tarawa. El 20 de novembre de 1943 la 2a Divisió de Marines hi va desembarcar. Mai s'havia fet una operació de desembarcament contra una posició de platja ben defensada (a Guadalcanal els japonesos es trobaven a l'interior de l'illa). Va ser un desastre. Vora mil soldats americans van morir en la batalla, quasi tots entre el corall i la platja.
Els bombardeigs previs no van anar gaire bé. En el cas dels cuirassats, els seus obusos rebotaven a l'illa i anaven a caure al mar. L'illa era massa petita i plana per rebre bé el bombardeig. I els atacs aeris van fer poc mal, excepte desfer el terreny i impedir als tancs americans de moure-s'hi bé. L'únic factor a favor era que la invasió es va fer per la platja menys defensada pels japonesos, que tenien quasi tots els búnquers orientats a les zones amb menys corall. Els marines van desembarcar pel nord, per la zona de més corall però això els va deixar exposats durant més temps al foc enemic mentre estaven a l'aigua.
Inch'on 1950
The collapse of Yugoslavia 1991-1999
Entrades
