dimarts, 16 de juny del 2009

diumenge, 7 de juny del 2009

172. Seixanta-cinc anys del Dia D

Ahir van complir-se seixanta-cinc anys del Desembarcament de Normandia (sis de juny de 1944).
Per a commemorar-ho, vàrem veure una pel·lícula adient: "The longest day", del 1962.

dimecres, 27 de maig del 2009

171. Generador de números aleatoris

Ni C++, Python, ni Ruby. El sistema que fa servir GamesByEmail.com per generar un milió de números aleatoris diaris per ser usats en jocs per email és aquest:



Jo en vull un!

diumenge, 24 de maig del 2009

170. Cthulhu viu

Si no ho creieu, vegeu aquestes imatges de la televisió japonesa d'una Siphonophora, preses a 700 metres de profunditat:



Persidecàs, després de mostrar aquestes imatges, recitem tots junts:
Y'AI'NG'NGAH
YOG-SOTHOTH:H'EE-L'GEB
F'AI TRHODOG
UAAAAH

divendres, 24 d’abril del 2009

169. Recreació de la Batalla d'Almansa

Abstract: historical recreation of the Battle of Almansa (1707).

Aquest cap de setmana (24-26 d'abril de 2009) es recrea a Almansa la Batalla d'Almansa (1707).


Aquesta batalla va comportar la conquesta del País València per part de les tropes del futur Felip V d'Espanya i va deixar la porta oberta a la posterior conquesta del Principat, que es va cloure amb el Setge de Barcelona.

Podeu llegir-ne més informació en aquest bloc (espanyol/anglès/francès).

dijous, 9 d’abril del 2009

168. American Megafauna, la lluita entre dinosaures i mamífers

Abstract: review of the evolution game American Megafauna.

Durant La Collonera Russa 2009, en Jordi C. va proposer de fer un American Megafauna. He de dir que em va sorprendre gratament; sota la seva tutela vam fer una partida sencera a aquest joc evolutiu. El joc ens situa en el protocontinent nordamericà just després de l'extinció del Pèrmic-Triàssic (fa 250 milions d'anys). El 95% de les espècies desapareixen del planeta per raons desconegudes i dos nous tipus d'animals, rèptils i mamífers, veuen desaparèixer els obstacles per a convertir-se en les espècies dominants. Els rèptils ho serien durant els 180 milions d'anys del Mesozoic i els mamífers en els següents 70 milions d'anys de Cenozoic (fins avui).

Cada jugador du un protoanimal, que es classifica en un doble eix rèptil/mamífer i herbívor/carnívor. L'eix rèptil/mamífer és fix per a cada protoanimal durant tota la partida, mentre que l'alimentació herbívora o carnívora pot canviar cada torn. Tot i poder triar, cada protoanimal és més hàbil com a herbívor o com a carnívor en funció de la seva dentadura, que és fixa durant tota la partida.

Cada jugador disposa d'un cartró amb el seu protoanimal i espai per a tenir fins a tres animals més derivats del primer. Cada animal té una indicació de la seva mida (de quilos a tones) i espai per indicar els nous gens que ha adquirit i que modifiquen el seu cap, tòrax o extremitats.


Abans de començar a jugar s'escullen una trentena de cartes d'entre el centenar que componen el joc i es disposen cara avall. A cada torn s'agafen un parell d'aquestes cartes i s'apliquen. Els continguts de les cartes poden ser diversos:
  • nous biomes: representen canvis en la vegetació o població d'insectes d'una zona del continent
  • intervenció extraterrestre: normalment són desastres en forma de meteorits, canvis en la composició atmosfèrica, etc.
  • nous genomes: propicien la capacitat d'adaptació dels nostres animals; es poden adquirir per subhasta de gens
  • nous llinatges: permeten crear un nou animal derivat del nostre; s'adquireix per subhasta de gens; ens permet multiplicar les nostres probabilitats de sobreviure
  • immigrants: espècies que venen d'altres continents i colonitzen algun dels nostres biomes.
El joc ens obliga a adquirir nous gens per poder sobreviure als canvis en la composició dels biomes, uns canvis que sovint són lents però que es poden accelerar (molt!) si hi ha canvis climàtics. I de tant en tant hi ha canvis climàtics. De tant en tant els jugadors obtenen nous gens que cal acumular per tal de poder guanyar les subhastes de genomes: així es representa de manera simple com els gens han creat una nova funcionalitat per a l'animal (un fenoma). Si creem una nova família d'animals, els nous hereten tots els gens de l'animal mare però a partir d'aquell moment evolucionen per separat i cal invertir en genomes per a cada un d'ells.

Els genomes són ben variats: per menjar pastura, per menjar arbres, per menjar insectes, per operar de nit, per obtenir velocitat, per obtenir armadura, per perforar armadura, per ser amfibi, per ser aquàtic, etc.


Hi ha tres genomes que converteixen l'animal en correcamins: nocturnitat, velocitat i armadura. Si un depredador (un animal que aquell torn és carnívor) no té els equivalents de nocturnitat, velocitat i perforació d'armadura, no es pot alimentar d'aquell herbívor. Això pot causar que s'alimentin exclusivament d'una sola població herbívora sense defenses, l'extingeixin i el propi carnívor s'extingeixi per haver eliminat la seva única font d'aliment. Aquesta situació, que passa sovint, l'ha d'evitar el jugador que té animals carnívors durant la seva fase d'expansió, vigilant no créixer massa. Com veieu, és un joc que té detalls molt ben trobats.

Potser l'únic problema del jocs és la presentació, feta amb cartolina prima i amb peces que cal retallar. Crec que val la pena buscar figuretes i peces de fusta que representin els genomes i els animals; el joc guanyarà força. D'altra banda, l'autor es va dedicar a dibuixar tots els tipus de biomes del joc, els quals tenen tots el seu nom científic i la seva explicació.

A nivell de documentació, American Megafauna és un joc excepcional que ens transporta dos-cents milions d'anys enrere i ens fa viure la relació constant entre la variació climàtica del planeta, els canvis que comporta en la vegetació i les formes de vida més simples i l'adaptació necessària dels animals dominants per continuar sent dominants... o deixar d'existir. Altament recomanat!

167. Successors, l'Imperi després d'Alexandre

Successors és un joc per a quatre jugadors que simula les batalles entre els generals d'Alexandre el Gran (356-323 aC) a la seva mort.

El vast imperi d'Alexandre no va aguantar les batzegades d'ambició dels seus antics companys i, després de cinquanta anys de guerra, amb traïcions i pactes canviants, l'imperi d'Alexandre es va fragmentar en els imperis antigònid, ptolemaic i selèucida. Aquesta nova divisió va durar cent anys fins que els dos primers imperis van caure sota la bota de Roma i el tercer sota els cavalls Parts. Però això és avançar història: el joc es centra en els cinquanta anys de guerra entre la mort d'Alexandre i la consolidació d'una nova força imperial.

Cada jugador du una facció consistent en dos dels generals d'Alexandre, escollits a l'atzar. Cada general comença amb unes tropes i una posició fixes, segons el general. Així, ens podem trobar que els dos generals es trobin en posicions adjacents (com ara Macedònia i Tràcia) o bé totalment separats i amb el camí ple d'enemics enmig.

Els vuit generals inicials amb les seves províncies de partida són:
La mecànica del joc és la de wargame dirigit per cartes, similar a Hannibal, Here I Stand, For the people, etc. En aquest joc tots els jugadors agafen cinc cartes a cada torn i les cartes que es juguen com a reacció són reemplaçades per noves cartes de la baralla amb la qual cosa sempre tenim les mateixes accions a jugar. En aquest sentit, el joc queda més equilibrat que no pas el Here I Stand, on una mala mà et deixa fora del joc tot un torn.

Un altre factor d'equilibri és que a l'inici de cada impuls hi ha una rendició automàtica dels espais no fortificats ocupats per les nostres tropes i que després de jugar la carta (per punts o per esdeveniment) podem fer un moviment de tropes o un reforç (a part del que hàgim pogut fer amb la carta). Això fa que, tinguem la carta que tinguem, a cada torn podem sotmetre poblacions i o bé moure o bé reforçar. A part, les cartes tenen puntuacions mínimes de 2 i màximes de 4, la qual cosa genera poca distorsió en el repartiment.


Tot plegat fa que el joc sigui molt equilibrat i que calgui bé plantejar els moviments i pactar les no agressions amb els altres jugadors.

El joc es pot guanyar per domini en punts de victòria (VP) o en legitimitat (L), o bé per arribar al final del joc i tenir més punts de victòria.

Els VP s'aconsegueixen sobretot pel control de províncies, però també per altres factors com ara el control de flotes. La L s'aconsegueix per dominar els hereus d'Alexandre, el cos d'Alexandre o per no haver atacat un altre jugador sense motius: cada torn s'etiqueta el jugador amb més VP com a Usurpador i qualsevol jugador pot atacar aquest Usurpador sense perdre l'etiqueta original de Campió. Si algú ataca un jugador que no és l'Usurpador, perd l'etiqueta de Campió i els 3 punts de legitimitat que atorguen. A part, la legitimitat pot propiciar que en alguna batalla les tropes fidels a Alexandre renunciïn a combatre contra un general més legítim que el seu propi general.

Els combats són molt simples: es conten els factors de combat de cada bàndol i es sumen dues tirades de daus: el resultat es creua en una taula amb valors i qui obté el valor més alt guanya. El perdedor perd TOTES les tropes mercenàries i pot perdre macedonis addicionals. Les tropes que sobreviuen es deixen a banda i no es recuperen fins al torn següent. En les partides que hem fet, a més, és habitual que algun general hi deixi la pell.

Les tropes poden ser mercenaris, macedonis i macedonis reials (aquests darrers es deixen influir per la legitimitat dels generals). També poden aparèixer de tant en tant elefants, torres de setge i els Escuts Platejats, un grup de tropes fidels a Alexandre i que ja no saben a qui seguir.


Els generals tenen un factor estratègic que s'usa per activar les tropes i un factor tàctic que és el valor mínim que pot treure cada dau en combat (per exemple, un factor tàctic de 3 converteix tots els resultats de dau de 1 i de 2 en 3; així una tirada de 2+4 serà convertida en 3+4 i donarà 7 enlloc de 6). Tot i poder perdre generals, cada jugador disposa de quatre generals menors que pot moure com vulgui i que són molt pràctics per atacar les províncies independents, tot i que no poden fer front a una gran batalla contra un dels generals principals.

El joc és tens perquè sovint el lideratge canvia a cada torn. Ser etiquetat com l'Usurpador dóna Casus Belli a qualsevol jugador per atacar-te les posicions fortificades i, com que això és molt rentable, de ben segur que ho fan. Successors és d'aquells jocs en que és millor preparar una bona segona posició per atacar la primera posició al final de la partida, quan no hi ha possibilitat de reacció per part dels adversaris.

D'altra banda, el mapa és ple de zones independents que poden ser una bona font de VP sense atacar altres jugadors ni crear enemistats o causes a revenjar. També hi ha cinc exèrcits independents que es poden activar amb determinades cartes i que poden molestar força: el potent exèrcit grec (que va mantenir a ratlla a Antípater en les Guerres Làmiques i va causar la mort de Leonat); l'exèrcit de Capadòcia; els colons grecs que tornen de la Índia i els bàrbars iliris i escites. Tots plegats una bona colla de molèsties que tergiversen els millors plans.

Com a resum, Successors és un gran joc de nivell mig. Amb quatre jugadors que coneguin el reglament assegura una tarda (o un dia) sencer de diversió. Amb els canvis constants de lideratge i el factor sorpresa que representen les taules, cada partida és diferent, sense comptar amb el fet que la posició inicial de cada jugador també canvia a cada partida.

Serem el legítim successor d'Alexandre el Gran? Potser si aconseguim la regència del seu fill o del seu germanastre? O si aconseguim transportar el seu cos des de Babilònia fins a Macedònia? O deixarem de banda la legitimitat i ens farem senyors d'Àsia pel control de les províncies clau? O ens farem senyors de la guerra locals? O dominarem el Mediterrani? Hi ha tantes maneres de guanyar com jugadors, però només un serà el Successor.