152. 11 de Setembre. Setge 1714

Abstract: review of the game 11 de Setembre. Setge 1714, about the siege of Barcelona during the War of the Spanish Succession.

11 de Setembre. Setge 1714 és un joc editat per CatImperium que recrea l'assalt de les tropes franco-espanyoles contra la ciutat de Barcelona, l'onze de setembre de 1714. L'assalt i la posterior rendició de la ciutat van significar la fi de l'estat català ja que el vencedor de la guerra, Felip V, va instaurar la dinastia dels Borbó i va eliminar tots i cadascun dels elements que doten de sobirania una nació (excepte el Codi Civil, que va sobreviure). Per a més informació, llegiu sobre la Guerra de Successió Espanyola (1701-1715).

El joc l'he comprat avui a Landròmina (Terrassa) per celebrar el meu sant. Fixeu-vos en la tapa de la portada: espectacular! Segons expliquen, s'ha volgut superar la imatge romàntica del conflicte per centrar-se en la realitat del XVIII: durant el segle de les llums la guerra es convertí en un art i els uniformes, regiments i maniobres al camp de batalla van excel·lir. Catalunya no en fou una excepció i en la defensa final de Barcelona els militars catalans van aplicar ordre i seny en la defensa a mort de la seva llibertat.


El joc de CatImperium recrea l'assalt a Barcelona a nivell tàctic. Cada unitat equival a una companyia d'entre 60 i 100 soldats, un centímetre del mapa equival a 10 metres d'espai físic real i el joc dura 12 torns que representen des de les 4.30 de la matinada fins a les 15.00 del mateix dia, més o menys una hora per torn.

El mapa representa la part est de la Barcelona de l'època, des del Pla de Palau fins a les muralles. La defensa de Barcelona en el moment de l'assalt presenta quatre bretxes a la muralla (Molins, Carnalatge, Sant Daniel i Reial) i tres bretxes als baluards de Llevant, Santa Clara i Portal Nou.

El mapa també contempla les places fortes del Reducte de Santa Eulàlia, el monestir de Sant Pere de les Puel·les i els convents de Santa Clara, Sant Agustí Vell, Jonqueres i Santa Caterina.

El mapa s'estructura en zones (no en hexàgons) i segueix una línia similar a la d'Storm over Arnhem, Thunder at Cassino i similars, tot i que simplificada: les unitats es mouen per les zones i s'han d'aturar al ser adjacents a l'enemic. Poden fer foc de fuselleria a posicions adjacents (normalment cada 6 elimina un contrari) o fer un assalt (indicant quina unitat lidera l'assalt i quines el recolzen). En el cas dels assalts el defensor pot lluitar retirant-se o aguantar la posició. L'artilleria pot disparar a posicions adjacents pels catalans i a dues zones de distància per espanyols i francesos.

La victòria automàtica per a espanyols i francesos consisteix en eliminar tots els catalans del mapa, o bé en conquerir totes les places fortes del mapa. Si no s'aconsegueix la victòria automàtica llavors cal puntuar totes les unitats eliminades i posicions conquerides per establir el vencedor. Naturalment, la situació és molt favorable als invasors (de fet no hi ha prou espai per encabir-hi tots els assaltants) però la victòria atacant necessita conquerir bona part de la ciutat durant el propi assalt mentre que la victòria catalana necessita repelir l'atac a les pròpies muralles de la ciutat.

Pel que fa a les tàctiques, sense haver jugat encara, ja es veu que els catalans han d'usar una tàctica dual: d'una banda fer una defensa elàstica als carrers de la ciutat per retrocedir poc a poc sense perdre gaires peces i de l'altre fortificar les places fortes amb unitats que resisteixin fins a la mort per guanyar temps. I això combinar-ho amb possibles contraatacs locals en posicions espanyoles mal defensades.

Per la part franco-espanyola, cal avançar amb fermesa i cautela, sense exposar cap zona conquerida però sense permetre al jugador català reorganitzar-se després dels atacs. Els borbons es poden permetre el luxe de sacrificar tropes en assalts costosos, cosa que els catalans no poden fer o perdran.

Les unitats es representen en peanes de plàstic amb un dibuix d'un soldat representatiu de la companyia, incloent infanteria, cavalleria, fusellers, granaders i poble armat.

Hi ha una baralla de cartes d'esdeveniments que es van agafant a l'atzar a l'inici de cada torn i poden condicionar per bé o per mal les accions a fer en aquell torn.

En resum, un joc ben presentat i fet en bones condicions que sembla indicar que el wargame català comença a arrencar en igualtat de condicions. Potser només hi criticaria el monolingüisme de l'edició. Per què no han escrit els mapes i les peces en anglès? I per què no hi ha el manual d'instruccions en anglès?


Apunts relacionats:

• 117. La Guerra de Successió: No peace without Spain
  
• 83. Presentació del llibre - Els exèrcits de Catalunya (1713-1714)
• 49. Moià: Retorn al 1714 (VI Festa Barroca)

151. Cap de setmana de jornades

Aquest cap de setmana ens coincideixen dues jornades de jocs.

D'una banda a Barcelona les Jornades Alpha Ares 2008, a les Cotxeres de Sants, dissabte 15 de 09.00 a 21.00 i diumenge 16 de 09.00 a 19.00. Hi ha tornejos de Flames of war, Blood bowl, Fields of Glory, DBA i ASL, demostracions de jocs i partides obertes.

De l'altra a Sabadell hi ha la 3a Trobada de Jocs de Taula, a la sala polivalent del Parc del Nord, des de les 10.00 del dissabte 15 fins a les 10.00 del diumenge 16. Sí, vint-i-quatre hores seguides de jocs! Hi ha tornejos de Castellers, Ubongo, Alhambra i Lónegan.

Ja és mala sort que coincideixin dues jornades de jocs al mateix cap de setmana, perquè encara no ens podem duplicar. Bé, aprofitem-ho i passem un bon cap de setmana!

150. Roberto Bolaño i el Tercer Reich (el wargame)

Notícia publicada a El País del dissabte 18 d'octubre:

Un Bolaño inédito

"Uno de los más grandes e influyentes escritores modernos", saludó The New York Times la aparición de la versión inglesa de la novela Los detectives salvajes, de Roberto Bolaño. Dentro de tres semanas, la exquisita Farrar, Straus and Giroux repite con la voluminosa 2666. Andy Wylie, el temible agente literario anglosajón, no necesitaba mucho más para intentar hacerse con los derechos del escritor chileno (1953-2003). Así será dentro de escasamente tres semanas, cuando venzan los contratos que vinculaban la obra del autor con la agencia de Carmen Balcells. Pero para hacer boca, el ambicioso agente ha lanzado ya en su catálogo de la Feria de Francfort una novela inédita del escritor: El Tercer Reich. Una carpeta con un texto mecanografiado y correcciones a mano del autor avalarían la tesis de que se tratara de un trabajo bastante acabado.

Como en buena parte de su obra, hay trasunto autobiográfico: el protagonista es un tal Udo Berger, alemán aspirante a escritor y campeón de juegos de guerra que decide llevarse a su nueva novia, Ingeborg, de vacaciones a un hotel de la Costa Brava (Bolaño vivía en Blanes) y practicar con su nuevo juego de mesa, El Tercer Reich.

Jorge Herralde, editor de Anagrama y que hasta la fecha ha publicado la mayor parte de la creación de Bolaño, aseguró ayer que no sabía si publicará esta obra. El enigma, tan de Bolaño, podría resolverse a finales de noviembre.

149. c4, el tallador de fitxes de cartró

Esteu cansats de tallar les vostres fitxes de cartró d'una en una amb un tallaungles?
Voleu que totes les peces tinguin el mateix tall?



Per socórrer l'esforçat wargamer, David King Associates posa a la venda el tallador de peces de wargames C4.

Ideal per Nadal!

Via ASL en castellano

148. Martin Wallace Aplec

Dissabte vam fer el Martin Wallace Aplec a Quart, amb els Juguem els Divendres. Va ser una bona experiència però que va quedar curta, ja que en total vam fer tres jocs, un al matí i els altres, per grups, a la tarda. Al matí vam fer un Struggle of Empires a set! jugadors i a la tarda un Brass a quatre jugadors i un Perikles a cinc jugadors. Jo vaig participar a l'Struggle of Empires i al Perikles.

Al bloc de Juguem els Divendres teniu una bona transcripció de la jornada. Ara us explicaré la meva impressió dels dos jocs.

Struggle of Empires

Aquest joc de Martin Wallace simula l'expansió europa pel món durant dels segles XVII i XVIII. Cada jugador, fins a set, du una de les potències de l'època: Espanya, França, Anglaterra, Holanda, Àustria, Prússia i Rússia. L'objectiu del joc és acabar la partida amb el màxim de punts de victòria.

La partida es desenvolupa en tres torns que simulen tres guerres de l'època (les primeres guerres "mundials"). Cada guerra es soluciona en cinc fases i a cada fase cada jugador pot fer dues accions. Les accions són comprar unitats, moure unitats, comprar avenços o atacar. Per aconseguir unitats cal "gastar" població del país i per atacar cal gastar diners. Els avenços poden ser gratis o costar població o diners.

Al final de cada torn es recupera població, es cobren diners i es paga pel manteniment de les tropes. Sempre que no es tinguin diners se'n recapten de la població però això crea ressentiment (descontentament popular). Si un jugador arriba a vint punts de ressentiment al final de la partida, passa a tenir 0 punts de victòria.

Abans de cada torn es fa una subhasta molt entretinguda en que es divideix el món en dues aliances. Cada país queda dins una de les dues aliances i pot atacar països de les altres aliances però mai de la seva. Això condiciona molt les opcions del jocs i fa que la subhasta tingui interès segons la situació actual del mapa i que diversos jugadors tinguin interès a muntar aliances diferents.

Un cop dins el torn, les fases passen prou ràpidament. Hi ha molta interacció entre els jugadors ja que tota l'estona passen coses a tot arreu. Tot i ser set jugadors, un cop entès el reglament, el joc va demostrar tenir molt de ritme.

Els combats són simples, amb un combat naval previ i després el terrestre. La particularitat és que als punts de tropa se li suma la diferència entre dos daus, així 6-6 és 0 i 1-5 és 4. Treure un 7 a la suma dels dos daus provoca sempre una baixa al jugador (estil Catan amb els lladres).

El moviment de les unitats és molt simple, només cal tenir influència o flotes a les zones on es vol anar. Si es creuen oceans cal tirar un dau per veure si passa res (a la nostra partida l'espanyol va perdre força galeons pels mars indòmits).

El joc comença amb un desplegament inicial aleatori dels països pel món, que condiciona sovint l'estratègia a seguir. Dur un país o un altre no té cap tipus de relació històrica amb la realitat ni dóna cap avantatge estratègic. De fet crec que al mapa d'Europa se li podria retallar un bon tros d'Espanya, França i Anglaterra, que no s'usen per res i ocupen espai. En canvi el Bàltic, Alemanya o Itàlia de seguida queden saturats.

Finalment, els punts s'aconsegueixen per la influència escampada pel món. Cada regió del món té un valor de punts per al jugador amb més punts d'influència i per al segon (en alguns llocs, també per al tercer). Si hi ha empat d'influència, tothom cobra el mateix. Això crea interessants situacions on pot no interessar atacar el líder o on val més passar desaparcebut i cobrar una mica de tot arreu però no liderar enlloc (l'estratègia seguida pel rus).

El joc em va agradar molt. No és pas un wargame però és un joc intel·ligent i amè, que crec que funciona molt bé amb sis o set jugadors. No crec que sigui igual de divertit amb tres o quatre jugadors.

Vaig guanyar la partida duent Holanda (detalls), a poca distància d'Àustria i Espanya. Tot i que Àustria i Rússia van fer força més punts, van acumular molts punts de descontentament popular que els van passar facturar (els dos jugadors amb més descontentament popular perden punts de victòria). Crec que la clau de la meva estratègia va ser dominar un territori sense contestació (Alemanya) i des d'allà provar de dominar un parell de regions. Després de ser expulsat del Bàltic i les Amèriques vaig muntar un atac massiu a la Índia i d'allà vaig anar a l'Àfrica. Jugant amb les aliances i els problemes més seriosos dels altrse jugadors vaig poder establir prou influència per dominar-ho. Finalment, un desembarcament a l'Amèrica del Nord propiciat per una guerra entre Àustria i Anglaterra em va donar la influència necessària per situar-me davant.

És a dir, que cal seguir una estratègia base els detalls de la qual caldrà adaptar a la situació del taulell. Com en els bons jocs!

Perikles

Aquest joc simula la Guerra del Peloponès (432-404 AC). Després de vèncer els perses, Atenes i Esparta es van enfrontar en una guerra fratricida que va ensorrar l'Hellas i va destruir la democràcia atenenca. La victòra espartana va ser pírrica (avís de joc de paraules!) ja que acabada la guerra Macedònia va envair la devastada Grècia i va inaugurar una nova època de l'antigor: la d'Alexandre.

En el joc de Martin Wallace es juguen tres torns de dues fases. En la primera fase, política, cada jugador intenta controlar el màxim de ciutats-estat gregues. En la segona fase, militar, cada jugador aporta tropes a les batalles agafades aleatòriament per al torn.

L'objectiu del joc és acabar els tres torns amb el màxim de punts de victòria, que s'aconsegueixen guanyant batalles, tenint influència política sobre el tauler i havent governat ciutats no devastades.

D'entrada s'agafen les batalles i es posen sobre el tauler. Així es veu on aniran els punt de victòria per batalla del torn. Llavors cada jugador va posant influència política sobre les ciutats del mapa (Tebes, Atenes, Megara, Corint, Argos i Esparta). A cada ciutat hi pot haver dos candidats a governar-la. Al final de la fase, el candidat amb més influència és escollit governador de la ciutat i el jugador a qui pertany obté els exèrcit d'aquella ciutat.

Aquesta fase és interessant perquè es poden promocionar candidats propis, perjudicar candidats d'altri o promocionar candidats d'altri, sovint per perjudicar un tercer o per assegurar la pròpia elecció (al promocionar un candidat patètic). Això li dóna força vida.


Un cop tothom té els exèrcits de les ciutats que governa, es posen les tropes sobre les batalles. Si un jugador no té cap ciutat, s'endú les tropes perses que volten per la zona. Normalment un jugador voldrà defensar les batalles fetes sobre una ciutat que controla, però com que sovint diverses ciutats passen el torn sense atacs poden usar les tropes per atacar altres ciutats. Així es concentren les tropes.

El combat en sí no té gaire gràcia: es van tirant daus fins que algú treu el número demanat. De fet vaig trobar la fase de combat aborrida i sense interès. Més valdria que un ordinador digués directament el resultat perquè el jugador poca influència hi té. Quan una ciutat perd una batalla, és devastada i perd valor, això fa que al final de la partida doni menys punts de victòria als jugadors que l'hagin governada.

Vaig guanyar la partida sense haver governat en cap moment ni Atenes ni Esparta. Però ja va estar bé ja que, per exemple, Esparta va perdre quatre batalles i per tant va reduir els seus punts de victòria a zero (no servia de res haver-la governat, excepte per les possibles batalles guanyades amb els seus soldats). En tota la partida, de fet, només vaig guanyar quatre batalles. Però vaig governar quatre cops ciutats que no van ser devastades en cap moment (Megara i Argos) i això, sumat a la influència política sobre el mapa, em va donar la victòria.

Queda pendent provar el Brass.

Les fotos les he manllevat vilment de Juguem els Divendres i són fetes pel Guillem i per la Núria.

Apunts relacionats:

• 136. Citadels, les ciutats-estat del Renaixament
• 134. Estratègies a Power Grid segons el nombre de jugadors
  
• 119. Power Grid, o com fer funcionar FECSA
• 117. La Guerra de Successió: No peace without Spain
  
• 111. Here I Stand. Partida 2. AAR
  
• 63. Puerto Rico
  
• 57. Through the desert
  
• 50. Els colons de Catan
  
• 41. Carcassonne
  
• 40. Què són els jocs d'estil alemany

147. Sobre el nou auge dels jocs

L'altre dia parlava amb l'E., propietari d'una coneguda botiga de jocs de Terrassa, sobre el nou auge dels jocs de taula. Sembla que la crisi dels anys 90 ha quedat totalment superada, sobretot gràcies a l'aparició dels nous jocs d'estil alemany, els eurogames tipus Catan (1995) o Carcassonne (2000).

Però n'hi ha prou amb un nou tipus de joc per crear el mercat que està apareixent avui?

Segons l'E. el factor més important és l'assentament de tota una generació de persones que han rebut un bon nivell educatiu i que han crescut amb els jocs de taula com a distracció normal d'infància, llegeixis Monopoly (1935), Stratego (1947), Risk (1959) o Trivial Pursuit (1981), una distracció que les generacions anteriors no van poder tenir.

Quan aquestes generacions nascudes a partir de 1965 s'han casat o han tingut fills, han hagut d'ajustar el seu temps d'oci als canvis en la capacitat d'adquisició i en el temps disponible. Aquestes generacions han crescut passant temps en colla i compartint sopars o dinars com a mitjà per passar el temps. Quan el pressupost ja no dóna per sortir a sopar fora cada divendres, l'opció és quedar a casa d'algú.

I a casa d'algú, què fem? Al principi es pot posar un DVD o xerrar una estona, però moltes trobades poden acabar decaient quan no tenim ganes de xerrar o preferim veure les pel·lícules a casa. Els videojocs no són gaire socials. Llavors és quan els jocs de taula són una opció a tenir en compte.

Al principi algú compra un joc que li han dit que és senzill. El joc s'estudia i es practica fins que s'explota. Llavors algú altre compra un altre joc. Poc a poc els jocs són més complexos perquè els jugadors demanen més i més. La distracció està assegurada. I el mercat reneix.

146. Showtime Hanoi

Abstract: review of the game Showtime Hanoi

Showtime Hanoi és un joc gratuït distribuït per la revista Against The Odds. Recrea el combat aeri que va enfrontar els pilots nordamericans Cunningham i Driscoll contra el pilot vietnamita Coronel Tomba, el 1972.

En aquest combat els nordamericans van aconseguir tombar aquest as de l'aviació nordvietnamita, que ja havia aconseguit fer caure tretze avions nordamericans. La realitat és que el Coronel Tomba no va existir mai i que tot plegat era una operació de propaganda comunista, que pintava senyals de victòria als costats de determinats avions per crear "llegendes aèries" com fos.

En qualsevol cas, el combat presentat al joc sí que va existir i un dels pilots nordvietnamites va demostrar ser un autèntic as tot i que finalment va ser abatut.

El joc en qüestió usa el mateix format que els jocs Stand at Mortain i Some Poles apart: the battle of the Westerplatte. El taulell i les peces formen una postal (de fet, enviable per correus). Les peces es poden retallar i jugar sobre el tauler o bé fixar-les en cartró. El tauler es pot engrandir per encabir-hi millor les peces. No es juga amb daus sinó amb una baralla de cartes franceses. La idea és que sigui un joc fàcil de dur i simple de jugar.

I aquí és on hi ha una mica el problema: no he provat les batalles de Mortain i Westerplatte, però un combat aeri de la Guerra de Vietnam és difícil de representar amb unes regles tan simples: cada jugador agafar una carta per torns i, en funció de si és vermella o negra un o altre jugador pot fer accions, que depenen del valor de la carta. Les accions són bàsicament moure i disparar i cada avió té un màxim d'accions que pot fer.

El problema d'aquest plantejament és que la sort és molt i molt decisiva. Un grupet de cartes bones agrupades solucionen la partida de cop perquè si un o dos avions d'un bàndol cauen, ja no hi ha recuperació possible. Insisteixo en que no he provat els altres dos jocs i no sé si el sistema s'hi adapta millor, però en un combat aeri queda massa a nivell de l'atzar.

No és un mal sistema per començar a jugar a wargames, ja que no cal trencar-s'hi massa la closca, però per al jugador experimentat no hi ha prou teca com perquè deixi un bon regust. I és una llàstima, perquè la presentació és prou bona i la idea en sí també. Potser adequant-hi algunes regles casolanes?

La meva valoració: un joc massa simple per la batalla que vol representar. No cal que els grognards hi perdin el temps.

Apunts relacionats:

• 59. Vietnam 1965-1975
• 20. Khe Sanh 1967-1968

La imatge és de BoardGameGeek